Adaptar-se o morir

0


Marc Febrer 

Excap de Colla dels Castellers de Sants

 

Any 2018, any de concurs. Ja amb els darrers alens de la passada temporada i amb els primerencs de la d’enguany s’ha obert una nova polèmica i, ara, amb els objectius castellers acabats de sortir de la impremta i quan tot just ara les colles comencem una nova temporada, la fita més rellevant del calendari casteller treu el cap a l’horitzó, lluny però no molt.

És per aquesta qüestió que darrerament podem llegir infinitat d’opinions referents a la nova mesura que, en principi, s’aplicarà en la propera edició de la Biennal del Concurs de Castells de Tarragona i que modifica de manera substancial tot allò que fins no fa massa era impensable. Una mesura que promou l’exclusió dels castells carregats en la puntuació de les colles en aquest certamen a mitjà termini. És per això que ja en la propera trobada, cada colla només podrà puntuar un dels castells carregats a la TAP premiant, de retruc, a aquelles formacions que es mostrin més segures en les seves construccions.

He de dir que llegeixo i escolto amb atenció (i certa estupefacció) els articles de grans personalitats del món casteller, que en valoro molt les seves opinions i els seus punts de vista malgrat estar-ne molt allunyat. Que les entenc malgrat no compartir-les. Però és gràcies a aquesta diversitat de criteris que podem entendre la riquesa del món casteller, una riquesa on pren una part molt important l’essència.

Però, com afectarà aquesta nova mesura en l’esdevenir del Concurs? Sincerament crec que ho farà de manera molt superficial, gairebé imperceptible. Tal com comentava en Carles Esteve al seu darrer article, en el darrer concurs només 3 de les 45 colles participants van puntuar dos castells carregats sense que aquesta circumstància tingués gran incidència en el resultat final.

Si, és cert, el Concurs és una d’aquelles places especials on es propicia més vegades les situacions en què tots mirem de superar-nos i on, de vegades, hem premut més l’accelerador. No ens n’hem d’amagar. És així, és una realitat. És una competició on no només «jugues» contra els teus propis objectius, sinó que ho fas, també, contra aquelles colles que tens al teu nivell o a les que anheles superar. L’afany de victòria ens envaeix i correm el risc de perdre el nord, encara que sigui només una mica.

Com a excap de colla poso la mà al foc per tots i totes les persones que dirigeixen de manera altruista i dedicada les seves formacions amb el màxim rigor i criteri tècnic, però potser pel fet de ser-ne, sé que hi ha moments en què totes i tots hem estirat més el braç que la màniga.

Però el fet que el Concurs s’estigui internacionalitzant a un ritme vertiginós, que tot el món (casteller i no casteller) estigui aquell primer diumenge d’octubre pendent dels resultats, que els telenotícies del nostre país facin connexions en directe o que la XAL hagi fet una aposta tan forta per donar cobertura a aquest espectacle, fa que la imatge que transmetem hagi de ser potent però segura a la vegada.

N’hi ha que diran que amb aquests canvis es perd l’essència castellera i tenen, en part, certa raó. Per mi, però, no es tracta de perdre-la sinó de modelar-la i de millorar-la de la mateixa manera que un dia vam començar a estendre el fenomen casteller arreu del principat i les illes, o com quan vam entendre que la dona havia de formar part d’aquest món per les seves qualitats i mèrits propis però sobretot per dret, o com quan vam acceptar que quan només un casteller cau, el castell no pot ser considerat complet.

Malauradament (o per sort) el món casteller avança a grans passes. D’uns anys ençà, ha pres una velocitat de creuer que el fa gairebé insostenible i amb ell la pressió va augmentant exponencialment.

Cada vegada veiem castells de gran dificultat més aviat i la «cursa» per fer les primeres aletes als castells de gamma extra s’inicia cada temporada amb més antelació que l’anterior.

La grandíssima qualitat tècnica dels castellers i un pla de treball específic que calca en gran part el model esportiu, permet veure aquests avenços, però quan la professionalització dels castells esdevé gairebé una raó de pes, ha de ser d’obligat compliment que totes i tots busquem i treballem per minimitzar al màxim els riscos i això no només implica la seguretat als patis d’assaig sinó que on s’ha de demostrar de manera fefaent és a plaça, traient pit d’aquell punt de seny del nostre lema.

Només el temps ens donarà o ens traurà la raó. Un cop hagi passat aquest primer diumenge d’octubre podrem avaluar si la nova mesura afecta o no a l’espectacle. Ara, però, és hora de prendre partit, de fer un pas endavant i d’assumir el nostre paper en la història castellera: adaptar-se o morir.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.