suri3Jordi Suriñach | Periodista i casteller

Les agulles dels Xiquets de Tarragona, la colla a la qual pertanyo, compartim des de principis de temporada un grup de whatsapp. Abans de cada assaig i de cada actuació, un responsable de l’equip de pinyes ens pregunta per la nostra assistència i, fins i tot, abans d’arribar al pati ja se’ns envia un missatge amb la relació de castells que farem i qui entrarà en cada cas. Els Castellers de la Vila de Gràcia disposen d’una aplicació per ratificar que no es farà campana i em consta que s’estan desenvolupant solucions tecnològiques més ambicioses en aquest sentit.

Com en qualsevol empresa o entitat important, les colles no han estat alienes a la revolució de les comunicacions viscuda els últims anys. El tradicional correu postal va deixar pas als missatges SMS, que ja han estat substituïts per correus electrònics, eines de missatgeria instantània o les xarxes socials, utilitzades en molts casos tant com a canal de comunicació exterior com un mecanisme de cohesió interna.

Els missatges pràctics i de caire informatiu solen ser la majoria, però l’estratègia comunicativa de les colles acostuma a anar més enllà. De la mateixa manera que es planifiquen els assajos, les càrregues de treball i els calendaris de les actuacions, moltes colles tenen clar que la prèvia de les cites més importants de la temporada ha d’anar acompanyada d’un vídeo per motivar la parròquia i crear caliu. I els dinars o finals de temporada ja no són només àpats regats amb alcohol arrodonits amb els discursos del cap de colla i el president, sinó que han evolucionat cap a esdeveniments lúdics de primer nivell, amb guions mil·limetrats i recursos audiovisuals de categoria.

Fins i tot han evolucionat els discursos dels caps de colla. És difícil generalitzar, però podríem estar d’acord que amb els anys s’ha passat d’unes arengues força improvisades, amb les múltiples variants del clàssic “pit i collons!” com a leitmotiv, a discursos més estructurats, intercalant les dosis justes de racionalitat i d’èpica segons les necessitats de cada cas. També a les aparicions als mitjans, multiplicades en nombre amb el pas dels anys, els equips tècnics planifiquen amb antelació què es dirà en cada compareixença.

La tendència generalitzada de posar l’accent en com es fan les coses al pati abans d’obsessionar-se  amb objectius concrets (allò que diu l’amic Jordi Crespo de la Jove de Tarragona del “com per damunt del què”), té la seva contrapartida quan parlem de difusió: tanta importància té el com expliquem una cosa com la cosa pròpiament dita. Ara després d’un assaig, a més de comentar les proves, no és descabellat que el nucli dur de les colles valori quines proves s’han de fer públiques, a través de quin canal i si la filtració ha d’anar amb imatge o sense.

Fa temps que crec que el bon cap de colla no és aquell que més coneixements tècnics té, sinó qui millor gestiona els seus equips. Entre els requisits indispensables potser hi haurem d’afegir, cada vegada més, l’obligatorietat d’explicar-se amb claredat, de crear un relat creïble, ajustat a les proves del pati, a la realitat de les places i capaç d’il·lusionar la seva afició.

COMPARTEIX

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here