De puntets i miquetes

2

jordi andreuJordi Andreu | Analista i casteller

– “Què, com ho veus tu per fer-lo?”
– “Bé, jo el veig bé. Al nostre pis estem bé. A l’assaig s’ha obert una mica perquè encara ens falta aquell puntet, aquella miqueta, però el podem fer. A veure, no el tenim tant bé com l’any passat, però ho podem aguantar amb l’experiència que tenim de l’any passat. A més, estic a tope, ben preparat i per mi no quedarà.”

Als que sou castellers què, us sona d’alguna cosa? Aquesta o alguna de similar podria ser la conversa d’un cap de colla amb un casteller (sigui quina sigui la posició que ocupi) de la seva colla, sondejant les possibilitats de fer un castell de la màxima dificultat, en un moment de la temporada com el que ens trobem ara mateix. I ara mateix el que ha passat és que tots els reptes majúsculs al que s’han enfrontat les colles més grans, han caigut. Alguns en intent, altres carregats, però la qüestió és que tots han caigut. I no crec que pas que sigui per casualitat.

No posaré en dubte la preparació que duia cada castell d’aquests al darrera, només faltaria. La capacitat tècnica de les colles més grans per resoldre tots els conflictes tècnics està fora de tot dubte. Segur que totes les proves havien estat bones i amb arguments favorables per intentar el castell. I encara més. És molt probable que les proves hagin arribat igual de lluny que les realitzades l’any passat per fer qualsevol d’aquests castells que enguany ha caigut. Per tant, perquè no intentar el castell? Clar que si! Jo com a casteller sempre vull fer el màxim i si el cap de colla planteja un repte gros, anem-hi de cap i sense miraments que per això fem castells: per emocionar-nos, per superar reptes, per excitar-nos i per viure aquells moments d’incertesa abans d’afrontar un repte extra.

Ara bé, aquí és on ha d’entrar allò que no es pot comptar. Que no té mesura possible. Perquè un pot haver calculat fins on ha d’arribar i quants cops s’ha de fer determinada prova a l’assaig, o quants cops necessita haver fet el castell inferior per decidir fer un castell. Però el que no es pot comptar és quantes són aquestes miquetes, aquells puntets que es parlaven al principi. No es pot saber si pesen més aquests puntets. Tampoc es pot saber si pesa més la bona preparació individual de cada casteller que totes aquestes miquetes juntes.

De moment hem vist que totes aquestes miques totes juntes pesen molt i cal tenir-les en consideració. No tinc pas dubtes que cap d’aquestes caigudes poden quedar en anècdota quan fem balanç de la temporada cap allà al novembre. Com tampoc tinc cap dubte que aquestes situacions han servit encara més perquè tothom conegui molt millor de què és capaç una colla tècnicament, més enllà del valor moral que cada casteller pot aportar al castell.

Ara que en els propers dies veurem a tothom intentar superar-se de nou, sabrem si totes aquestes miquetes s’han anat esvaint, aquells puntets ja no resten sinó que sumen. I tant de bo puguem veure revalidats tots els castells que enguany encara no s’han pogut descarregar.

COMPARTEIX

2 COMENTARIS

  1. Tinc la sensació que en això dels castells està passant com en alguns esports, on es passa de l’elogi i l’admiració extrema quan els resultats acompanyen, a posar-se les mans al cap i tendir cap a la negativitat quan tot no ha sortit exactament com es preveia. Els castells cauen, cada cop amb menys freqüència, per cert, i això és degut a la bona feina i al canvi d’hàbits als assajos. Han augmentat el nombre d’assajos setmanals fins i tot en les colles que al principi eren més reticents en fer-ho. Cada cop hi ha més preparació física i psicològica dels castellers i algunes colles ja han començat a incorporar equips mèdics i esportius que ajuden a les recuperacions més rapides i en millors condicions dels castellers. Alguns calendaris s’han reestructurat per aconseguir un major descans i arribar en les millors condicions a les diades més exigents. La tecnologia, les jornades de prevencions de lesions, etc. Aquestes miquetes i aquests puntets són dels que s’haurien de parlar quan els castells cauen. Recordo que fa tan sols un any es van descarregar alguns dels castells de gamma extra més matiners de la història: La td9fm, el 4d9fa, el 3d9fa. Tot es va avançar respecte al calendari tradicional dels últims anys i dubto molt que algú es plantegés aquestes petites coses que es parla en aquest article. Evidentment!, es van aconseguir tots els objectius!, però també podrien haver caigut i llavors aquest article o algun de semblant es podia haver escrit llavors. Aquí és on jo dic allò de què passem de l’eufòria a la decepció fàcilment.

    Les colles no estan fent res que no estigui en la mateixa naturalesa dels castells. És la superació constant en els més dels 200 anys de vida del fet casteller el que ens ha portat on estem. Els castells seguiran caient, malauradament, però les colles seguiran fent aquesta suma de miquetes positives per evitar que això passi.

  2. Hola David

    És clar que l’any passat podrien haver caigut, però no ho van fer, llavors no pots demanar que si s’aconsegueixen es facin articles qüestionant castells que si que s’han aconseguit.
    I és ben clar també que aquest any això no ha passat, fins el moment, en cap castell de màxims. Per tant trobo lògic parlar-ne i qüestionar-ho ara i així perquè no se n’ha pogut fer cap d’aquests castells.

    A més company David, crec que et llegeixes l’article com una crítica cap als intents i no és així. Sols intento analitzar, imaginar, intuir…en definitiva parlar de castells sobre el que ha passat i no sobre el que hauria pogut passar si…

    I és que en el fons, estic prou d’acord amb tot el que dius.

    Gràcies per l’aportació i salut!

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here