El Concurs: L’opinió d’Andreu Botella sobre les millores proposades

0

Andreu Botella | Membre dels Castellers de Sants i excap de colla

botella

Porto dies donant voltes al nou format del Concurs de castells. El fet és que tenia les expectatives molt altes de la proposta que rebríem i, mirat una mica tot plegat i resumint, diria que ens hem quedat a mitges, almenys que hem quedat lluny del que a mi m’hauria agradat. Hi ha elements positius, el principal és que s’observa, no sols al Concurs sinó a moltes altres diades de referència, una tendència clara a intentar ordenar i definir una nova manera d’actuar que bàsicament pensa en el públic (i en els castellers que, per fi, podem dinar a hores raonables). El Concurs no només no n’és aliè, sinó que hi participa com un actor rellevant.

En aquesta redefinició d’aquest nou format de diades, que no és exclusiu del Concurs però en què el Concurs hi té un pes específic molt important que transcendeix clarament el propi Concurs, hi ha diferents propostes que conviuen: els models des dels inspirats “a l’antiga” , els de rondes semi-conjuntes, o els d’inspiració del protocol Tarragoní d’assassinar els temps morts entre castell i castell… o fórmules mixtes de tot plegat.

El Concurs finalment s’ha decantat per la proposta de rondes encavalcades que no deixa de ser una actuació clàssica d’un darrere l’altre amb un ordre definit, en què el que es pretén és reduir de manera notable els temps morts entre castell i castell, i els temps morts generats pels peus desmuntats.

Per què trobo que ens hem quedat a mitges? Doncs bàsicament perquè la solució, entenent la finalitat de la proposta com a necessària i positiva, crec que porta associada altres connotacions que no m’agraden: la excessiva tensió marcada pel rellotge, el possible desconcert que es pot generar entre els propis castellers… però sobretot , per mi el pitjor, és que pot accentuar la ja molt present pressió que sentim les colles (tenint en compte que l’escenari imposa i que totes anem a donar el màxim que tenim), amb tots els efectes que això comporta com podria ser un possible augment de caigudes per la precipitació a l’hora d’haver de tirar el castell amunt.

Havent pogut tastar tots els models de canvi que s’estan provant en diferents llocs, jo cada cop sóc més partidari en el model a l’antiga, en què en un espai de temps ampli, cada colla pugui preparar a consciència el seu peu, desmuntar-lo si cal sense entorpir la dinàmica de la Diada i, per tant, pujar-lo amb les màximes garanties tant de quadratura com “d’esperit” quan es consideri.

La fórmula de Jordi Andreu d’una hora per ronda m’agrada, de fet és la que més m’agrada. O si es vol, aquesta fórmula es podria combinar amb un espai de temps exclusiu pels grans castells, si es creu que no poden coincidir. Jo em sentiria més a gust amb una ronda que deixés 30-40 minuts per tal que les colles que no intentem súper gamma extres, preparem i executem el nostre castell i després que les grans construccions tinguessin la possibilitat de fer-se en solitari… Aquest tipus de fórmules, apart de garantir una durada encara menor del Concurs jo crec que tenen el gran avantatge de permetre tal com ja he dit, ser molt més rigorós i metòdic a l’hora de muntar i quadrar els castells.

L’altre gran tema important és la valoració dels castells carregats. Aquí també crec que és ja un sentiment majoritari que els castells carregats han de perdre pes en les valoracions. Els temps actuals no haurien de permetre que es pugui sortir “triomfador” del Concurs (ni de cap Diada) sense cap castell descarregat, cosa que encara es pot donar en el format actual.

La tendència a la menysvaloració dels carregats pot anar cap a la reducció “dels punts”, donant a entendre que els castellers valorem habitualment un castell carregat com a un “fracàs” i no com a un èxit, o bé cap a fórmules del tipus “només es valorarà de cara a la puntuació un sol castell carregat” (aquesta és la que més m’agrada a mi). Aquí sí que penso que el Concurs ha de liderar el canvi, ja que és l’únic organisme que acaba donant valor en punts a les construccions, valoració que convindrem que va bastant més enllà del propi Concurs.

En fi, els canvis requereixen temps, s’ha fet una proposta per tal de reduir els temps morts amb l’esperit d’anar fent un Concurs millor. A veure com funciona. Espero que aquesta proposta sigui afinada en properes edicions, i això no dubto que passarà perquè el Concurs ha demostrat aquests darrers anys una gran inquietud per millorar i liderar els canvis, i sobretot, que també es tracti el tema de la valoració dels castells carregats. Com he dit, crec hem de trobar propostes que sobretot casin la necessitat d’agilitat, amb la necessitat també de “pau d’esperit” (dins el possible) que faci que les colles puguem rendir al màxim dins la gran festa dels castells que és el Concurs.

Publicat al seu perfil de Facebook

COMPARTEIX

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here