Inés Solé i Ignasi Donado castellers i membres d'Una Finestra al Món

Arnau Martínez | Tarragona

Un sahrauí, l’Abidin, li va dir a la Inés que el Sàhara era un territori de tribus, una societat de castes, però quan van arribar als campaments de refugiats, van ser tots iguals, tots lluitaven per un mateix objectiu, igual que quan la Inés es posa la camisa ratllada. Al nadal, durant 10 dies, 30 cooperants d’Una Finestra al Món es van establir al campament d’Smara. 12 d’aquests eren membres dels Xiquets de Tarragona i amb l’excusa d’un projecte d’intercanvi cultural entre escoles, van anar a fer un taller de castells. La Inés Solé i l’Ignasi Donado són dos d’aquests matalassers, ella ha baixat més de deu vegades a Smara i per ell era la primera.

Com neix Una Finestra al Món?
Inés: Una Finestra al Món neix l’any 2008 amb la Núria Bota que té la necessitat d’aproximar els seus alumnes a una realitat diferent. Llavors, mentre estudiava antropologia a la universitat, un company li comenta que marxa a Smara i així va aprofitar per fer el primer intercanvi. Arran d’això, el 2009 ens coneixem la Núria i jo  quan jo ja era tècnica del Centre de Cooperació al Desenvolupament URV Solidària i comencem a treballar per fer el projecte més gran.

Com és aquest intercanvi entre escoles?
Inés: Com que el projecte s’ha fet gran, han anat sortint branques, però el tronc bàsic és l’intercanvi d’experiències educatives entre els nens d’escoles de Tarragona, Barcelona i Lleida amb els nens de les set escoles del campament d’Smara. Llavors els nens d’aquí i els d’allí preparen els materials i nosaltres fem com de transmissors.

Què hi passa exactament al Sàhara?
Inés: Doncs les Nacions Unides va instar a descolonitzar Àfrica i el Sàhara era una colònia espanyola. Llavors el Marroc va veure els avantatges del Sàhara occidental, ja que és un territori ric en fosfat, bosses d’aigua potable i sobretot gas i petroli. Tot ve de la Marxa verda quan la monarquia alauita i la borbònica signen un acord per ocupar el Sàhara. A partir d’aquell moment, s’inicien 16 anys de guerra perquè el Marroc vol envair el Sàhara i les dones i els nens sahrauís s’estableixen al desert de Tinduf, una zona cedida per Algèria, que és on hi ha els campaments. Clar, havia de ser una solució momentània, però ja fa 41 anys. El Marroc s’ha fet amb el territori i ha construït un mur, el més llarg del món, de 2.700 km en forma de serp perquè les bosses d’aigua quedessin dins del territori ocupat. Fins i tot, el mur té 127.000 militars armats i està tot minat, no et pots ni acostar. La població sahrauí està totalment dividida, una part molt activista està als territoris ocupats amb una pressió brutal; és un genocidi. Una altra part és la població refugiada que es troba als campaments vivint precàriament gràcies a l’ajuda humanitària que cada vegada és menor i arriba amb més dificultats.

Ignasi: Jo sincerament, m’esperava que la vida a allí seria més desastrosa, com més penúria. L’únic moment que veus que ells et parlen més des de dins, des del cor, que t’arriba més, és quan et parlen de la seva terra. Pel que fa al dia a dia, són molt positius, és la lluita pacífica. Viuen entre terra, cases de fang i haimes de tela i tens la sensació d’alegria.

El que és impressionant és quan arribes a allí i veus que una cosa com els castells pot tenir tant a veure amb la societat sahrauí i el seu dia a dia. Allà no viuen individualment, viuen en una pinya, si la haima està al mig, tot el veïnat pot entrar-hi, encara que no es coneguin.

Al Nadal vau estar 12 castellers al Sàhara…
Inés: Aquest ha estat una mica el viatge perquè mai havíem baixat una expedició tan gran, ja que el projecte te l’han d’aprovar des d’allà. Llavors hem engrandit el projecte perquè jo tenia la inquietud de portar el fet casteller i evidentment per fer una bona pràctica castellera has de ser un nombre considerable de gent. Primer li vaig comentar a dues persones, però la colla es va implicar molt i vam posar el límit amb 12 tot i que érem 30 cooperants, més no podíem baixar.

El projecte d’Una Finestra al món fa anys que funciona, per què enguany vau apostar pels castells?
Inés: Des del 2009 quan entro, tinc aquesta inquietud perquè veig que hi ha molt de lligam. Igual que es fa Santa Tecla a les escoles, doncs podem portar els castells a allí. A més, la societat sahrauí té els valors castellers intrínsecs: la cooperació, el treball en equip, la solidaritat amb el del costat o perseguir un objectiu comú que en el seu cas és la llibertat.

Ignasi: Jo vaig ser dels últims en entrar en aquest projecte que havia fet una mica la Inés. Jo n’havia sentit poc a parlar del Sàhara i no sabia ben bé on anava. El que és impressionant és quan arribes a allí i veus que una cosa com els castells pot tenir tant a veure amb la societat sahrauí i el seu dia a dia. Allà no viuen individualment, viuen en una pinya, si la haima està al mig, tot el veïnat pot entrar-hi, encara que no es coneguin.

Els nens del campament d’Smara participant en un dels tallers de castells

En què va consistir el taller de castells què vau dur a terme?
Ignasi: Els nens a les escoles van a jugar i nosaltres vam anar a fer diferents tallers com el de música o el de pintura, però amb el de castells els nens flipaven. Llavors fèiem jocs de confiança per tal de transmetre els valors castellers que es necessiten per poder fer un castell.

Inés: Per exemple, vam fer aquell joc que tanques els ulls i has de deixar-te anar enrere i t’han d’agafar. També el joc de la corda per treballar la força, el dels paquets per solidaritzar-se o l’stop, però en lloc d’obrir les cames, un feia d’acotxador i per salvar-se havia de passar l’enxaneta per sobre.

Ignasi: Llavors, en acabar els jocs fèiem un pilar i els ensenyàvem a pujar, a col·locar els peus a la faixa i a aquí ja al·lucinaven i després poms de dalt.

Inés: I al final cantàvem el matalassers!!!

Cada colla hauria de tenir una àrea de cooperació i solidaritat, des de la família a qui li han de fer la compra perquè no tenen per menjar fins a un projecte com aquest a Smara. Si només ens conformem en fer castells, ens conformem amb el perfil baix de les coses.

Més enllà de fer el taller, vau explicar-los el fet casteller?
Ignasi: Sí! Començàvem amb un vídeo que van fer els nens de l’escola de Torreforta on explicaven que eren els castells, la faixa, el casc de la canalla, la funció del mocador, com es pujava, que era un pom…

Inés: Realment ho teníem diferent estructurat, però a allà vam fer una reunió amb els professors i al veure un 3 de 9 amb folre els hi va agafar una mica de por, llavors ho vam reestructurar i vam decidir treballar els castells a través de la confiança. I al final, al fer els tallers, fins i tot aquells que no els hi feia gràcia es va involucrar.

Les colles castelleres s’haurien de bolcar més en projectes de cooperació?
Inés: Jo entenc la cooperació com un camí pel canvi, però no és la solució. En aquest context, les colles castelleres, com a ens social que aglutina un nombre enorme de gent, sí que penso que han de prendre més part. Cada colla hauria de tenir una àrea de cooperació i solidaritat, des de la família a qui li han de fer la compra perquè no tenen per menjar fins a un projecte com aquest a Smara. Si només ens conformem en fer castells, ens conformem amb el perfil baix de les coses.

Ignasi: També hem de reconèixer que la nostra colla, els Xiquets de Tarragona, han estat al nostre costat. Fins i tot vam muntar un vermut per recaptar diners i tota la beguda la vam deixar al local. Ha estat com el campament base, a allà també vam guardar tot el material esportiu que vam portar a Smara.

Els castells ha donat embranzida a aquest projecte?
Sí! I ho sabíem i estem encantats!!! La causa sahrauí porta dos mesos sortint als mitjans amb l’excusa dels castells.

Membres dels Xiquets de Tarragona amb els nens d’Smara

Fotografies: Albert Rue, Elisa Alegre, Elia Romero i Ignasi Donado.​

COMPARTEIX

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here