almirall

Josep Almirall
Periodista casteller del 3 Rondes (Catalunya Informació)

Estan ben situats a la taula de puntuació del Concurs de Castells de Tarragona el 3 i 4 de 10 en relació amb el 4 de 9 net i la torre de 8 neta? Quin nivell de dificultat han de superar els Castellers vilafranquins, la Vella, els Minyons, la Jove i també la Colla Joves Xiquets de Valls, quan afronten aquests dos àmbits tan diferents de la castellística -els castells nets i els grans castells amb manilles-, sigui a plaça o al pati d’assaig? La resposta ha de sortir d’aquestes colles, especialment de les tres davanteres que han pogut culminar amb èxit tots dos registres.

Dificultat diferent

A priori, el que sembla clar és que som davant de dificultats diferents, que no es poden posar, així a la babalà, dins del mateix sac. Una, la dels castells nets, és la dificultat de dur el nivell tècnic d’un grup de castellers, més o menys reduït, a la màxima expressió de l’excel.lència. Això comporta la dificultat afegida de poder disposar d’aquest grup d’escollits que, a més de tenir les condicions físiques i de mentalitat adequades, també s’ha de poder comprometre a un nivell d’assaig d’estructures i entrenament físic equiparable a qualsevol pràctica profesional remunerada d’un esport exigent.

L’altra dificultat, la dels castells de deu, que salvant les distàncies és comparable a la de la resta de castells amb manilles, és la de poder disposar d’un grup ingent de castellers a la colla que permeti dissenyar amb garanties la base de la construcció. Això vol dir que fer un castell de deu pisos és situar un castell de nou «allí dalt», com s’ha dit alguna vegada de manera poc reflexionada? Absolutament no. La dificultat dels castells amb manilles radica, precisament, en l’efectivitat de les manilles, i a tenir èxit a l’hora de poder-les situar damunt d’un folre que ha de ser físicament solvent. Cal, doncs, que la colla disposi d’una segona línia de castellers amb un nivell tècnic alt, però no necessàriament d’excel.lència, compromès també amb un nivell exigent d’assaig i a assolir una forma física competent. Per descomptat, els castellers de tronc d’un castell amb manilles han de ser castellers de primer nivell, alguns dels quals hauran de poder ser capaços d’oferir un plus de qualitat, que no es requereix tant quan es tracta de castells folrats bàsics.

Personalment, i tenint molt en compte les particularitats anteriors, m’inclino a pensar que els castells nets tenen un grau de dificultat lleugerament superior als grans castells amb manilles. Crec que assolir l’excel.lència tècnica que fa possible un castell al qual, en realitat, se li incorpora un pis nou perquè ha quedat exempt de reforç en retirar-li el folre, és superior a la dificultat de fer-lo créixer un pis més incorporant-hi un reforç -recordem aquella explicació teòrica sobre els castells nets: per fer-los, t’has d’inventar un pis-. I crec que l’estadística demostra aquesta apreciació. Fins i tot si ens fixem en algun resultat que pot semblar contradictori. La Joves de Valls, per exemple, va carregar aquest 2016 el 4de 9 net i ha fet dos intents infructuosos de 3 de 10; però el cert és que la colla del carrer d’en Gassó ha estat a prop de l’excel·lència tècnica i, en canvi, no ha disposat de la massa humana a l’assaig i a plaça per poder treballar el tronc del tres damunt les manilles. A l’altre extrem, que sí que confirmaría la meva apreciació, hi trobem els Minyons que, després d’haver hagut de redissenyar substancialment els castells bàsics de nou a l’inici del 2016, en «quatre dies» han aconseguit resultats òptims en el 3 i el 4 de 10. En canvi, els malves han tornat a ensopegar amb una torre de 8 neta que encara no n’ha tingut prou amb la feina feta els anys anteriors. També veiem com la Jove de Tarragona, que ha pensat en el 4 de 9 net només a l’assaig, sí que ha pogut acabar de vèncer el 3 de 10, i això que s’ha tornat a mostrar lluny de la torre de 9, el castell que dóna el bagatge necessari per dominar les manilles en els castells de deu. Com s’ha dit aquests últims anys, l’èxit en els castells de màxima dificultat és qüestió moltes vegades de detalls, però crec que els detalls en els castells nets com la torre i el quatre són detalls molt més transcendentals.

«La situació actual de la torre de 9 sense manilles a la taula de puntuacions del Concurs és un dels despropòsits més evidents del certamen tarragoní: només carregada, que és el sostre actual d’aquest castell i del món casteller, val menys que el 3 i el 4 de 10 descarregats»

4 de 10 sense manilles

Sigui com sigui, sembla que encara no hem consolidat el sostre casteller i, en aquest sentit, el futur immediat podría estar marcat per la simbiosi del 4 de 10 i el 4 de 9 net. La temporada 2015, la Colla Vella ja va aprofitar el seu domini amb el quatre net per experimentar amb el 4 de 10 sense manilles que, simplificant, seria posar el castell net damunt d’un folre, i, aquest 2017, sense les «emergències» d’haver de guanyar el Concurs i amb el bagatge dels tres quatres nets del 2016, és possible que hi torni. Com també sembla que encararan el repte els verds, després d’haver descarregat el 2016 un gran quatre net per Tots Sants, i d’haver assolit els deu pisos en l’estructura de quatre. En realitat, el camí dels castells de deu sense manilles ja el van obrir el 2005 els Castellers de Vilafranca, quan es van atrevir a treure aquesta superestructura de la torre de nou, tot i no haver descarregat encara la torre de vuit neta. Dit de passada, considero que la situació actual de la torre de nou sense manilles a la taula de puntuacions del Concurs és un dels despropòsits més evidents del certamen tarragoní: només carregada, que és el sostre actual d’aquest castell i del món casteller, val menys que el 3 i el 4 de 10 descarregats, i també –a això ja hi veig més lògica- que la torre de 8 neta descarregada. Seguint la mateixa regla de tres, és possible que el futur 4 de 10 sense manilles només carregat se situï al Concurs per sota del 3 i del 4 de 10 descarregats, i també -i en aquest cas igualment amb més lògica- per sota del 4 de 9 net descarregat. Arribat en aquest punt, no puc evitar de preguntar-me si el 4 de 10 sense manilles serà situat per sobre o per sota de la torre de nou sense manilles. Jo diria que hauria d’anar immediatament per sota, però sospito que no serà així.

Per acabar, el 3 de 9 net. Fins ara n’hem vist dos intents on els dosos s’han pogut situar a lloc: el que va tirar l’Esclassans el 2005 i el que ha tirat l’Urbano el 2016.
M’imagino que aquest 2017 serà present als patis d’assaig. De moment, però, és un castell impossible que no sabem si acabarà sent realitat. Difícil. Recomano llegir una entrevista de Jordi Suriñach al Lluís Esclassans, publicada el 2013 al CdeCastells.

Aquest article s’ha publicat originalment a la revista El Figarot dels Castellers de Vilafranca (núm. 47). 

COMPARTEIX

2 COMENTARIS

  1. Company Almirall oblides en el teu analisí el que per a mi és un aspecte bàsic: la dificultat de llligar i fer un folre efectiu i solvent en les estructures que esmentes. Crec que és una obvietat que el folre del dos de nou sense manilles és més fácil de lligar i permet donar als terços una estabilitat molt més semblant al la que tenen el un dos de vuit net que no pas la que tindrien en un quatre de deu sense manilles. A més de donar molta més estabilitat als terços, a la torre de nou sense manilles és relativament fàcil aconseguir una mida bona en el tronc. Aquest encaix, de moment, ni tan sols s’ha fet efectiu en el quatre de deu sense manilles, doncs com ja saps de momento les proves no han resultat satisfactories. Tenint en compte tot això i altres consideracions crec que el dos de nou sense manilles carregat està justament valorat a la taula del concurs.

    Salutacions,
    Josep A. Falcato

  2. D’altra banda, quan et refereixes als Minyons de Terrassa obvies tot el bagatge de treball en les manilles d’ençè el 1993 amb del dos de nou o des de 1998 amb el tres de deu. Ni el folre i les manilles, ni els castellers de tronc d’un castell de deu, amic Almirall, no es fan en “quatre dies” un cop s’han assolit els castells de nou bàsics. Les estadístiques del nombre de colles que els han assolit, el nombre de vegades que els han carregat i descarregat i els anys que els ha costat fer-ho confirmarien el que et dic. No crec que aquest resultats puguin fonamentar-se en el nombre de gent necessària per assajar les manilles, ni tampoc tan sols en el domini d’altres estructures amb manilles com el dos de nou i el pilar de vuit. El tres de deu, i encara més el quatre de deu tenen una dificultat afegida que no tens en compte; precisen d’una excel·lència de colla. Una simbiosi de militancia i compromís de tothom, sacrifici del nucli de la pinya disseny i mètode de l’equip tècnic, tecnificació del folre i les manilles, lleugeresa i aquell plus que esmentes en els castellers de tronc.
    Què és més difícil Almirall guanyar la Marató o els cent metres? Obviament són proves diferents, la pega és que en un concurs les hem de puntuar. També se’ls podria equiparar. En Carles Esteve ja ha fet una proposta sobre això. Tu voldries que en aquesta equiparació el dos de nou sense manilles carregat valgués menys que el tres o el quatre de deu carregat. Per tot el que he exposat i per coherència amb el plus que per a mi han de tenir els castells descarregats en sóc contrari.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here