No afluixeu!

1

Núria Benítez
Presidenta dels Castellers de Sabadell  

Estem vivint temps difícils. En Santi Terraza parlava fa uns dies a la Revista Castells de “la temporada més estranya”, i ja ho pot ben dir. Tot plegat et fa mirar enrere, la reflexió és inevitable.

Fa tres anys i mig la meva colla em va encarregar la responsabilitat de representar-la i coordinar-ne la gestió. Recordo com si fos ahir la primera trucada que vaig rebre va ser la d’en Ramon Morentin, dels Castellers de Barcelona, per demanar-me que abans de 4 dies li fes saber si acceptàvem participar en la campanya “Catalans want to vote” d’Òmnium Cultural, donat que coincidia amb l’actuació del seu aniversari a Plaça Sant Jaume i la presentació oficial ja estava programada. Feia 5 dies que era presidenta d’una colla que havia decidit en assemblea que tota decisió política s’havia d’aprovar en assemblea. Quina estrena!

Des de llavors la política ha planat per les reunions de junta de manera esporàdica al principi i creixent després, fins a fer-se constant en les darreres setmanes. I és que les colles castelleres estan formades per persones que saben treballar en equip, que entenen el valor de l’esforç, la constància, el compromís, la lluita i l’inestimable aprenentatge de la derrota. Sempre he considerat aquest darrer com un dels millors valors dels castells. Són una gran escola del fracàs com a punt de partida per a tornar a començar, els castells ens ensenyen a aixecar-nos després de caure, a estudiar què li ha passat al castell, què a passat a dins nostre, per què ens ha vençut i com el podem vèncer a la propera, amb la colla, perquè mai estem sols.

En aquest moment de la nostra història l’aprenentatge del fracàs és vital, hi ha hagut molts moments en què aquest projecte que estem bastint ha fet llenya: Quan no vam saber valorar el 9N, quan després del 27S els representants electes no sabien com posar-se d’acord, quan el 10 d’octubre molts no van quedar contents amb les declaracions del President, o cada dia quan les institucions europees ens neguen la mera existència.

Però reflexionar també vol dir preguntar-se si no ens estem equivocant, si pot ser que siguem nosaltres els que estem manipulats, cal tenir la total seguretat que anem pel bon camí per seguir caminant-lo, perquè ens ho juguem tot i si no fem saltar la banca, la caiguda pot ser fatal.

I llavors et prens un dia de descans i veus Santa Úrsula per la televisió i quan s’està descarregant el pilar de 8 amb folre i manilles de la Colla Vella veus que el quart s’encara a algú i li etziba quelcom que la televisió no recull, però la determinació als seus ulls traspassa la pantalla. Les xarxes no triguen a desvetllar-me que és en César Torrijos que li reclama a les autoritats al balcó “no afluixeu!!!”. I un cop més te n’adones que no, que no són ells, que som nosaltres, que això ho estem construint nosaltres, els de baix, els de la pinya i que els del balcó només segueixen el nostre mandat. Perquè mentre siguem capaços de treballar plegats per alçar els castells que anhelem, des del balcó no podran ignorar-nos.

Els castellers som persones normals que fem coses extraordinàries. La frase no és meva, però és preciosa i molt veraç. En els moments que estem vivint ens calen aquestes persones normals amb superpoders, entre elles molts castellers i castelleres, que s’aixequen i tornen la mirada amb decisió cap al futur, són les que estan defensant la democràcia i construint aquest país que volem ser, disposades a tornar-hi les vegades que faci falta. A tots vosaltres, moltes gràcies i no afluixeu, perquè al final, voldrem fer l’aleta i descarregar el colós.

COMPARTEIX

1 comentari

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here