Per Sant Joan tot ha començat a Valls

0

jordi andreu
Jordi Andreu | Analista i casteller

Uns dies després del gran espectacle que ens van oferir els Xiquets de Valls per Sant Joan, hi ha diverses qüestions que em ballen pel cap i que vull compartir, més enllà de la pura descripció de la seqüència castellera viscuda.

Intents peus desmuntats

En els castells que hi van haver, d’intent desmuntat del 2de9fm de la Joves i els dos peus de la Vella abans d’atacar el 5de9f, és el que evidencia més clarament la feina minuciosa feta a l’assaig. Quan la Joves desmunta el castell segons després de començar a sonar les gralles, sap molt bé perquè ho fa. És evident que en un primer moment ho fan perquè algú ja ha perdut la posició sense possibilitat de recuperar-la, però més enllà d’això ho fan perquè tenen la convicció i la confiança de que poden resoldre aquest conflicte. És a dir, gràcies al bon assaig (no sols assaig eh, sinó BON assaig) saben reconèixer com ha d’anar el castell al menys en aquests primers compassos. Saben que tornant a muntar l’estructura poden corregir el defecte que els ha sorgit en la primera temptativa. I ho saben perquè l’han assajat prou bé com per fer-ho millor del que els havia sortit aquell primer intent. La resolució del castell posteriorment és el que constata aquest concepte. En anys anteriors la Joves no hagués tirat avall aquell 2de9fm, considerant ja mig èxit que tota la piràmide de tres pisos estigués encara dempeus en el moment de sonar gralles.

Una cosa similar en els dos peus desmuntats del 5de9f de la Vella. El treball fet a l’assaig els donava el coneixement de les mides que necessitaven perquè el castell tingués possibilitats d’èxit. Està clar que a plaça amb el nervi acumulat, de vegades no es tanca el castell amb la mateixa minuciositat que a l’assaig. Això provoca que les mides siguin dolentes i els terços i quarts noten bé si aquella quadratura és l’adient o no. Per tant, desmuntant els dos peus (cosa gens habitual en la Vella) van saber rectificar aquells problemes ja coneguts al local d’assaig per tal d’aconseguir l’èxit. Sabien quina era la mida exacta que necessitaven.

Configuració 5de9f

Aquest 5de9f de la Vella també ensenyava una configuració totalment diferent al que era habitual en aquest castell pels rosats. Fins el moment havíem vist una estructura diferent pel 3de9f/3de10fm, que en el tres del 5de9f. El cinc era la reproducció total del 5de8 amb segons i terços purs de castell de 8, parant a terços i quarts el de 9. Castellers com el mateix cap de colla Manel Urbano, era capaç de parar a terços el 3de9f (lleuger pensant en el de 10) i a quarts el 5de9f. Això enguany ja ha canviat, perquè aquest aprimament al terç lògicament també porta una alleugeriment al quart. Això en canvi no passava a la banda del 2 d’aquest castell, on la configuració era amb terços i quarts amb bastanta corpulència i talla produint el cas invers. Castellers com el Flori Martín va parar el 5de9f a quarts, quan en moltes ocasions l’havia fet a la banda del dos també, però al pis de terços. Vist el resultat, van clavar-ho.

Foto: Arnau Martínez

Els de 9 bàsics de la Joves

Pensant també en l’execució dels dos castells de 9 bàsics de la Joves, em va sorprendre els nervis dels pisos alts en el 3de9f sobretot. És sabut que havien posat els dosos en diferents ocasions a l’assaig, i en una d’elles fins i tot l’acotxador o gairebé. Pressuposava que amb aquest nivell brutal d’assaig el castell presentaria més solidesa. Pels pisos baixos això si que es va notar en positiu i era una autèntica roca en que terços i quarts controlaven el castell a plaer. En canvi, als pisos més alts es van mostrar més nerviosos del que jo preveia. Una situació totalment diferent al que històricament ens havia ensenyat la Joves. Folres tous, poc rodats, amb problemes d’encaix amb els terços i en canvi el talent dels pisos alts resolien els problemes que els pujaven de baix.
El cas del 4de9f em va semblar una manera bastant normal de fer-lo. Ni tenia les millors mides ni segurament la mateixa atenció ni confiança a l’assaig. Arribat el moment i després de l’èxit amb les manilles, el castell l’havien de tirar endavant o si o també per demostrar que el nivell dels castells superiors no era una qüestió de sort. Per tant calia aferrar-se fort, resistir les males posicions i esperar que el castell anés rapidet.

Foto: Arnau Martínez

Modes

Les colles de Valls sembla que han agafat més que mai el gust per assajar. El canvi de model que ha anat experimentat el món casteller des de que els verds van descarregar el 2de8sf el 2010, ensenyant que assajant molt i molt bé es poden fer castells “impossibles”, ha acabat quallant a Valls. Tinc la sensació que els de Valls, com a localitat amb la tradició castellera més absoluta i ancestral els costa més adoptar les modes, lògicament. Ara bé, en quan saben adaptar aquestes modes al seu gust, hi troben els mecanismes que els fa sentir-se còmodes i saben portar aquesta cap al seu terreny, poden rebentar qualsevol previsió en favor seu. I crec que ara mateix estem en aquesta situació, en que les colles de Valls (la Vella un pas per davant de la Joves) han assimilat que cal assajar molt i molt bé, per obtenir resultats com el del passat Sant Joan. Si segueixen mantenint aquesta tensió de preparació i sumen més i més castellers a aquest cercle d’esforç i sacrifici, els millors resultats encara estaran per arribar, fent-les encara més temibles.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here