Pep Ribes | Periodista casteller
Ahir m’arribava la notícia de la mort de Joan Gala i Fernández, un dels històrics cronistes castellers de la segona meitat del segle XX, que juntament amb Eloi Miralles, Jaume Grau, Xavier Capdevila o d’altres, com el desaparegut Jaume Casanova ‘crossa’, va formar part de les primeres i reputades primeres espases del periodisme casteller.
Amb en Joan Gala, m’unia l’amistat castellera i personal, encara que des de feia un temps més distant, però del qual vaig recollir diversos consells personals i també alguna discussió castellera. Era caparrut però la seva millor virtut sens dubte era que no s’amagava mai per dir-te les coses com calia. La seva veu darrera el telèfon, amb aquell “digueu” de veu aguda ressonen encara a les meves oïdes de les moltes i moltes converses castelleres. En els meus inicis com a cronista sempre va estar disposat a corregir-me i fins i tot quan li demanàvem participar en alguna de les poques trobades que fèiem, sempre assistia. En el record sempre una trobada de cronistes castellers que a principi dels 90 vàrem organitzar a Castelldefels.
Va ser membre dels Castellers de Barcelona durant diverses dècades i durant un temps també membre de la Junta de la colla, quan els de Barcelona feien aquelles reunions a la Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia, on el meu pare també era part implicada. Per tant la seva vinculació castellera no només era periodística.
Vaig ser seguidor al detall sobretot de les seves cròniques mensuals a la Revista SOM dels anys 80, on intentava explicar fil per randa que era això dels castells. Va ser un dels grans impulsors del periodisme casteller. Tots els joves castellers interessats pel dia a dia teníem poques maneres de saber que passava en el món casteller. Ho fèiem, entre d’altres poques, a través de les còniques escrites del Joan al Correo Catalán o TeleExprés primer i al diari Avui més tard. També va establir lligams amb mitjans com TVE a Miramar o Ràdio 4, on hi va fer diverses col·laboracions.
Els darrers anys ja no era un habitual de les places més importants. Anys enrere però el trobàvem sovint al costat del seu gran amic Emili Miró, l’avi Emili, que junt amb l’Esperança, la seva dona, anaven a les places més destacades. Aquest lligam amb l’avi Emili i la ciutat de Terrassa el va ser part important en la creació del Fons Emili Miró junt amb en Jaume Sabaté, ex president dels Castellers de Terrassa. Poder escoltar i aprendre de castells al costat d’en Joan o l’avi, quan un començava a despertar de la seva adolescència castellera no tenia preu.
Altres de les seves grans aportacions van ser per una banda, la de ser un dels redactors del Manifest Casteller impulsor del reconeixement dels castells com a pal de paller de la Cultura Catalana, en el Congrés de Cultura Catalana, culminat a Santes Creus l’any 1977. L’altra el seu nomenament, junt amb Pere Català com a membre del Consell Assessor del Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat, càrrec que va ostentar durant els anys 90.
Una de les seves passions, a banda dels castells, van ser els estudis històrics sobre la Corona d’Aragó, que compartia amb Pere Català i la seva dona Esperança Jordà. També va tenir vinculacions amb la ciutat de l’Alguer. Fundador de l’entitat Amics de l’Alguer a Barcelona, per divulgar-ne el seu patrimoni arreu de Catalunya, va ser un dels responsables de la visita dels Castellers de Vilafranca a la ciutat algueresa l’any 1978.
Descansa en Pau amic, avui és un dia trist. Repasso ara una de les seves cròniques, de les moltes que encara guardo. Gràcies per tot i fins sempre.
