Qualsevol excusa és bona per entrevistar a Toni Bach Lleal, més conegut com a ‘Toni de Lloret‘, un dels castellers més admirats a les places. Ho ha fet gairebé tot als castells i encara té corda per a molt més. Nascut al Masnou (Maresme) ara fa 47 anys, però afincat a Lloret de Mar als pocs dies de nèixer, les seves espatlles poden pressumir d’haver parat al tronc els castells més importants de la història. Dissabte passat, a Sants, més enllà de completar el seu 130è 4de9 amb folre -s’apunta tots els castells on ha participat- es va convertir en el primer casteller que descarrega construccions de 9 pisos durant 25 anys consecutius. Puntual a la cita, ens trobem a la Plaça Més Castellera per mantenir una llarga conversa.

És aquesta La Plaça Més Castellera?

I tant que si! Sense cap dubte. M’agrada molt anar a la plaça del Blat, però a Vilafranca és on hi ha més afició. Totes les colles, començant per les que van inventar els castells, sempre han volgut venir al màxim a Vilafranca perquè hi han trobat gent que estima els castells. Aquí no hi ha distincions, siguis del peu, del folre o de les manilles tothom és casteller. La gran afició als castells va néixer aquí i és el que ens ha fet grans, nosaltres naixem de l’afició. A Vilafranca l’afició pel fet casteller es porta als gens. A Valls tenen castellers i rivalitat, aquí tenim l’afició des de fa més de 200 anys!

Quan va ser el primer cop que vas veure castells en aquesta plaça?

Era una vigília de Sant Fèlix, jo tindria 5 o 6 anys. Les processons i els cercaviles amb tants balls, amb el drac, l’àliga, els gegants… Tants colors, tanta música, em van captivar. Era una festa diferent a la de Masnou i Lloret, no estava acostumat. El que més em va enganxar van ser els castells. El dia exacte que si recordo que hi era, és el del Concurs de Mobles Quer aquí a Vilafranca l’any 1973.

A Vilafranca l’afició pel fet casteller es porta als gens. A Valls tenen castellers i rivalitat, aquí tenim l’afició des de fa més de 200 anys!

I que fa un home de Lloret de Mar afeccionant-se als castells?

El meu avi, del Masnou, durant la guerra i després en els camps de presoners, va fer molta amistat amb un vilafranquí, en Morros, i van mantenir l’amistat per sempre. Cada any es convidaven les famílies a les festes majors del Masnou i de Vilafranca. Més tard s’hi van sumar el meu pare i el meu tiet, i més tard la meva germana i jo. El meu tiet, en Pep del Masnou, es va casar amb la filla d’en Morros, la relació amb Vilafranca ja era un lligam familiar.

I d’aquí la passió pels castells …

De petit ja estava captivat pels castells, estudiava a l’escola Pia de Mataró, Santa Anna. Al pati, quan se’ns penjaven pilotes de tennis, amb les que jugàvem, fèiem pilars repenjats a la paret per recuperar-les. Aixecàvem pilars de quatre per sota a collibè. D’aquella època conec en Toni Subirà que ara és casteller dels Capgrossos. Sempre fèiem jocs de força, érem uns animalots! Amb els amics de Lloret vaig intentar fer pilars, però això no era la seva especialitat! (riu)

Què són per tu els castells? 

Per a mi fer castells és  expressar la meva forma d’entendre les coses: amistat, treball en equip, repte, respecte, compromís, constància, força, equilibri… és no perdre els orígens. És repetir uns rituals que fa més de 250 anys que es porten a terme, el valor dels quals ens identifiquen com a país. És compartir una activitat en què tothom hi té un lloc. És un homenatge i una mostra d’admiració a tots els que han fet castells abans que nosaltres. És rivalitat, molta rivalitat, i al mateix temps és trobar amics, tant de la meva colla com d’altres, amb els que millor em sento perquè compartim la majoria d’aquests pensaments. Fer castells és el que m’ha fet marxar de Lloret de Mar, cap una terra on he trobat l’Anna amb qui hem tingut tres filles: la Berta, la Joana i la Cristina. Fer castells, per a mi, és una forma de viure.

I quan vas començar a fer castells dels de veritat?

Jo era aficionat dels Castellers de Vilafranca des de petit, però és clar, 30 anys enrere, per molt que les distàncies siguin les mateixes, veia molt lluny Lloret de Vilafranca. El 1984 vaig intentar crear una colla a Lloret, tenia força gent que m’havia dit ‘endavant‘ i vaig fer uns rètols convocant la gent per començar. Quan va arribar el dia no va venir ningú, ningú! Només un noi dels Castellers de Castelldefels que estava a Lloret de vacances… Allà vaig decidir que volia fer castells de veritat!

A l’escola on vas estudiar d’adolescent va anar millor.

 Si, a Santa Maria del Collell, a 15km de Banyoles. Allà, una vegada més, convencíem els amics per fer pilars, era l’any 1984. Tenia per còmplice un parent  dels Sauleda de Vilafranca que era de Sant Pol de Mar, tocava la gralla i havia vist castells a Vilafranca. Un professor ens va proposar fer castells per la festa de l’escola. Li vam dir que sí amb la condició que deixés participar alumnes dels cursos dels petits. Nosaltres teníem 18 anys. El primer any vam fer un pilar de quatre, un tres de cinc sense cassoleta i un  número falconer. La nostra màxima consecució va ser el pilar de cinc aixecat per sota carregat.

No està malament!

Els Castellers del Collell vam fer la presentació oficial l’any 1986. Ens varen acompanyar els Castellers de Vilafranca. Entre el públic que va venir a veure l’actuació hi havia membres dels Castellers de Terrassa que havien vingut atrets pel nostre anunci d’intent de torre de sis. Eren l’Eduard Argemí, en Jordi Colomera, en Jordi Pons i en Rafel Català. Recordo que l’Eduard em va preguntar perquè posava dues agulles a la pinya de la torre. Li vaig dir que em guiava pel croquis de quatre del llibre ‘Fem Pinya’ de l’Eloi Miralles. Si el quatre tenia quatre agulles, el tres tres i la torre dos. L’Eduard em va convidar a l’assaig dels Castellers de Terrassa i em va passar uns articles de tècnica castellera d’en Pep Baig de Vilanova i la Geltrú. En aquells temps no hi havia tanta informació ni recursos com ara.

I aquest vincle amb els Castellers de Terrassa et va portar a aquella colla

A finals de 1987, quan vaig tornar de la “mili”, amb la idea d’apuntar-me a una colla convencional. Les colles que tenia més a prop de Lloret eren els de Barcelona i Santa Coloma de Gramanet, que vaig descartar. Més amunt tenia Terrassa. Si no arribo a conèixer gent dels Castellers segur que me’n vaig amb els Minyons. Ajuntaven dos mons que m’apassionaven molt: els castells i la muntanya. Molta gent dels Minyons venia del Centre Excursionista. Seguia la seva evolució, feien cada vegada castells més grans amb gent ben jove. Era una colla que seguia amb molt d’interès. Però em vaig decantar pels Castellers gràcies a l’amistat que tenia, i que encara tinc, amb l’Eduard.

“Si no arribo a conèixer gent dels Castellers segur que me’n vaig amb els Minyons de Terrassa”

I el 1988 comences a pujar amb els Castellers de Terrassa.

Si, per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas, a principis d’agost, vaig començar a assajar al pis de terços, que no ho havia fet mai. A finals de mes m’estrenava a la festa major de Gelida i al cap d’un mes, a les festes de la Misericòrdia de Reus descarregava la torre de set al pis de terços, la primera dels Castellers de Terrassa. Aquell dia també portàvem molt preparat el quatre de vuit amb el tronc totalment renovat, però els Xiquets de Reus ens van dir que era massa fosc (l’actuació era l’ermita de la Misericòrdia) i no ens van deixar tornar-lo a intentar després d’un intent desmuntat.

Déu n’hi do!

Després, al concurs de Tarragona, vam carregar la torre de set i vam fer un intent de quatre de vuit, que parava al terç. La cassoleta es va quedar col·locada uns 30 segons abans no va caure el castell però el vam carregar per la diada de la colla al novembre.

I quan de temps vas estar amb ells?

 Després d’un any vaig marxar. La colla no funcionava com jo havia viscut els castells des de petit. Malgrat guardar bons records, vaig pensar que pel trosset que em quedava de Terrassa a Vilafranca, marxava a la meva colla de sempre. Vam marxar junts en Jordi Colomera, que també coneixia el Penedès mitjançant un tiet seu de La Granada del Penedès, en Lluiset, que el portava jo de Lloret, el cunyat de l’Eduard i jo. Més endavant també varen venir l’Eduard i en Lluís Català. Pensava que si anava a tots els assaigs potser algun dia podria pujar al folre … no havia imaginat que podria pujar als castells, vaig estar de sort!

“Malgrat guardar bons records als Castellers de Terrassa, vaig pensar que pel trosset que em quedava de Terrassa a Vilafranca, marxava a la meva colla de sempre”

I el 1989 comences l’etapa als Verds i fins ara. Vas pujar de seguida?

Aquell any un dels terços de la torre, en Xavi de Guardiola, va marxar a fer un cim al Himàlaia, el Makalu. Van pensar amb mi com a recanvi perquè ja havia fet la torre de set amb els Castellers de Terrassa. Em van fer pujar a la torre amb en Mateu. De la torre vaig passar al tres de vuit i després al quatre de vuit. A la torre de vuit amb folre no hi vaig pujar, era dels castells màxims. Va ser curiós perquè en Mateu marxava un temps de vacances i vaig passar a fer les torres amb en Gatsbi. Quan va tornar en Mateu vam fer una prova tots dos per la torre de vuit amb folre, com portava mig agost sense assajar no va anar bé. A la següent prova em van treure a mi, la veterania és un grau.

I arriba el primer tres de nou amb folre descarregat dels Verds amb tu a quarts el 1989. Com recordes aquell tres de nou amb folre?

Els Castellers de Vilafranca ja tenien una feina feta molt important, al concurs de 1988 es va carregar el tres de nou amb folre, i la veritat és que ja estava molt bé per descarregar-lo, de fet des de 1987 ja es perseguia descarregar aquest castell. Per tant, jo vaig entrar als assaigs amb una dinàmica que ja funcionava i van confiar en mi per anar-hi. Recordo la immensa alegria d’aconseguir el primer castell de nou descarregat per la colla. A nivell individual, jo que m’embadalia amb un retall de diari de la portada de La Vanguardia on sortia el primer quatre de nou amb folre del S.XX per part de la Colla Vella, que encara conservo, pensava: hòstia! he fet el mateix. Estava boig d’alegria.

I a l’any següent descarregues el segon 4de9f del s.XX.

Si, a Tots Sants de l’any següent ja vam fer el tres i el quatre de nou amb folre en una mateixa actuació, els primers del S.XX, en una mateixa diada, també al cap d’uns dies vam carregar el cinc de vuit a dins el Born. Després d’això he anat pujant a cada primer castell descarregat que ha anat assolint la colla. Des del quatre de vuit amb l’agulla fins la torre de vuit neta, pilar de vuit amb folre i manilles inclòs, anava al terç.

I dissabte passat a Sants, 25 anys consecutius fent castells de 9 en diferents posicions.

Concretem; 25 anys consecutius descarregant castells de nou. De quart, de terç i de segon. El primer a segons va ser fa 20 anys per Sant Fèlix, el dia abans em vaig estrenar de segon en castells de vuit en el quatre de vuit i l’endemà ja vaig fer-lo a segons al quatre de nou amb folre. A més aquell dia vaig fer el cinc de vuit a terços i el tres de nou amb folre a quarts.

Un fixe sempre.

Des del 1989 fins el juliol de 1998 vaig pujar a tots els castells de nou de la colla. Recordo que el 1998 a Mataró, en l’època del Melilla de cap de colla, en David Miret em van venir a dir: “avui descarregarem el primer castell de nou sense tu”. El castell només es va carregar, i li vaig dir: “em sembla que no” (riu). Al cap d’uns dies el vam descarregar a Llorenç del Penedès i tampoc hi vaig pujar.

Quin ritme!

La única temporada que he estat molt de temps sense pujar, per una lesió al turmell, és la del 2009, és la que he fet menys castells. De totes maneres vaig acabar pujant. Vaig pujar a 27 castells igual al quatre de vuit o superiors, entre ells el primer tres de nou amb folre i l’agulla de la colla.

I el 1995, canvi de cap de colla

Si, arrel d’un atac de cor que va patir en Mènec (portava 22 anys al capdavant dels Castellers de Vilafranca), es van convocar eleccions a cap de colla. Aquestes eleccions van ser molt positives per la colla, sense provocar divisions, queda demostrat que alguns de la candidatura que no va guanyar mica en mica es van anar integrant als equip directiu de la candidatura guanyadora. Els èxits van arribar de seguida, amb un cap de colla atrevit, amb tothom tirant del carro, amb la gent sent més constant i compromesa, … Tot va acompanyar.

El ritme de tants gamma extres per temporada pot continuar més anys?

Penso que si, si continuem convençuts que el més important de tot és el treball. L’exemple és el pilar de sis carregat al 1994 i els fruits que van venir després. Allò es va aconseguir gràcies a molt treball extra amb un tronc (Fèlix, David Monteagudo, Olga, Anna Clavé, Mireia Reina i Vanesa Ojeda), amb el que la majoria gent de la colla no hi creia gaire. El David, gràcies al treball, es va convertir en el terç que volien totes les colles.

L’evolució ha estat un costant de la colla, de la feina feta per tots els caps de colla fins el Mènec, passant pel canvi de mentalitat del Melilla, realitzant castells fins a cassoleta o sencers. Seguint pel mètode d’en Lluís Esclassans consolidant l’assaig de la torre. Amb en David Miret, posant més intensitat als assaigs, alleugerint els troncs i consolidant el tercer dia d’assaig. I continuant ara amb en Pere Almirall, la valoració la farem d’aquí quatre anys, però la seva primera temporada ja és la millor de la colla.La gent de la colla ha de seguir pensant que el treball i el compromís és el que ens porta aquests resultats. Tothom accepta els diferents rols de la colla. Per exemple, un del peu no ha d’estar, si o si, als tres assaigs de la setmana, els del tronc si, han de venir tres dies a la setmana durant 8 mesos sense excuses, ja s’emporten la fama sortint a les fotos. I el que no pugui no pot ser d’aquest grup que ha de fer aquesta feina per la colla, no passa res. Això és com el que es fa un fart de pencar de l’àrea social fent dinars, sopars i festes. Penso que funcionem perquè acceptem i respectem els diferents rols de la colla.

Treball és el quatre de nou i de la torre de vuit sense folre!

 Hi ha molta feina i compromís darrera d’aquests dos castells, des de que es van començar a treballar l’any 1999. La feina constant ens ha portat als èxits d’ara. Fer el quatre de nou, el castell més mític, i que en sabem els noms dels qui el van fer, per a tots els que ens ha agradat llegir cròniques o històries de castells…. Assolir-lo va ser un moment que ens va emocionar molt!

“Fer el quatre de nou és el mateix que van fer l’Anton de l’Escolà, en Rabassó, en Bertran de la Riera, en Silvestre de Creixell, l’Esperidió de Tarragona, fer el mateix que va fer aquesta gent fa més de 100 anys, és una passada!”

Més que la Torre de vuit sense folre?

 La primera que vam descarregar (Tots Sants 2010) és un dels moments més àlgids des de que faig castells. Inoblidable. Estava convençut que la podíem descarregar, només li faltava que fos per Sant Fèlix. Però la torre no té la història que té el quatre de nou net. Fer el quatre de nou és el mateix que van fer l’Anton de l’Escolà, en Rabassó, en Bertran de la Riera, en Silvestre de Creixell, l’Esperidió de Tarragona, fer el mateix que va fer aquesta gent fa més de 100 anys, és una passada! Potser d’aquí cent anys a una altre gent li passarà això amb la nostra torre de vuit.

Tants castells i tantes emocions. Quina tries? 

Pel que va significar, per la feina, perquè ens va unir, pels anys que li vam anar darrera: la primera torre de nou amb folre i manilles el 30 d’agost de 1995, sense cap dubte. Aconseguir al tretzè intent un castell que creiem només nostre, que les altres colles deien que era impossible, que pensàvem que només nosaltres el podíem intentar…. La van carregar dues colles abans que nosaltres i una altre colla la va descarregar, això ens va marcar com a colla i ha fet que assolíssim tot el que hem fet després.

És gràcies a això?

El que marca el pas de dir “Ei, no som com els de Valls, som millors” és la Torre de nou amb folre i manilles. Fins aquell moment, com a molt érem com ells. A partir de la torre som els millors i convençuts. D’aquí cent anys la gent mirarà la quantitat de pilars de vuit amb folre i manilles, de cincs de nou amb folre, de quatres i tresos de nou amb folre i l’agulla, de torres netes, … i ho trobaran extraordinari. Quan descarreguem el tres de deu amb folre i manilles ja no hi haurà “peròs”. L’any passat vàrem fer el quatre de nou net  i la torre de vuit neta, és molt gros! Això es va iniciar amb la torre de nou amb folre i manilles de 1995.

D’aquí cent anys la gent mirarà la quantitat de pilars de vuit amb folre i manilles, de cincs de nou amb folre, de quatres i tresos de nou amb folre i l’agulla, de torres netes, … i ho trobaran extraordinari. Quan descarreguem el tres de deu amb folre i manilles ja no hi haurà “peròs”

L’altre dia el Pere Almirall, el cap de colla, va anunciar el nou de vuit. Amb una o tres anxanetes?

Per mi sempre amb una. Malgrat tota la dificultat que suposa, i per molt que alguns s’atreveixin a dir que potser és més fàcil carregar la torre de bou amb folre i manilles, sempre per sota. Amb tres enxanetes no m’agrada.

Amb una enxaneta seria un castell de gamma extra?

 És un gran castell. Un gran castell, com el tres de vuit aixecat per sota, però per sota de la torre de nou amb folre i manilles.

Creus?

I tant. No l’hem fet però l’hem assajat i el vam aixecar fins a dosos, i al mes de maig. A veure qui fa la torre de nou amb folre i manilles al maig assajant un mes? I el tres de vuit aixecat per sota el teníem per portar-lo a plaça a les Fires de maig. M’agradaria fer-lo, però penso que a mi ja m’ha passat el moment. A terços encara m’hi veig, ara, no sé si m’aixecarien! (riu). A segons cada vegada em costarà més, això és llei de vida.

Ets dels que defenses els castells com a cultura de l’esport, més que tradició.

Una cosa no treu l’altre. L’esport també és tradició i cultura. Els castells són els nostre esport, amb tot el que comporta. Per a mi l’esport no té connotacions negatives. L’esport és un dels grans moviments de finals del segle XIX i del segle XX. Fins i tot els telenotícies tenen un apartat dedicat a l’esport. El que passa és que ens mirem massa el melic. Si parles amb gent que practica el rugbi a Anglaterra també en trobaràs que t’explicaran que el seu avi també hi jugava, que és més que un esport, que hi ha uns valors, …que no només és el moment del partit, que hi ha el tercer temps, que ho viu a casa, que és la seva vida. Els que remen en traineres al País Basc et diran el mateix.
Ara, quan vaig a fer castells penso que vaig a fer esport? No, quan vaig a fer castells vaig a fer castells. Si em pregunten on estan englobats et diré que en els esports. El que passa que aquest és el que hem inventat a Catalunya i que per a mi és el millor esport que existeix.

Perquè?

No hi ha categories per edats, no estem dividits per sexes, estem tots junts. No hi ha el públic en un costat separat de l’activitat, tothom pot participar. Es creen uns vincles i unes relacions molt fortes, és el millor esport que hi ha! Pots necessitar molta preparació física o no, depèn de la posició que ocupis en el castell, però això també passa a l’esport, pots ser Messi o pots ser algú que fa una “patxanga” per passar la tarda.

Acabarem portant publicitat com l’esport?

Se l’acabarà posant tothom. Les grans subvencions s’han acabat i s’ha de cercar altres recursos. Publicitat ja fa anys que en tenim. Si em preguntes portar molt gran la publicitat a la camisa? No, no m’agrada. No m’agraden els anuncis ni la publicitat enlloc, tampoc a les camises. Al País Basc, els esports tradicionals porten publicitat i no tens la sensació de veure res adulterat. Si el fet que nosaltres en portem ens permet subsistir no tinc cap problema per portar-la. Pensa que al segle XIX no portaven camisa de la colla, no és un tresor heretat del passat. El que ens identifica és com pensem com a colla, el lloc on estem arrelats, …el color que portem també, evidentment. La camisa és un símbol que es va inventar l’any 1929 per anar a la Fira Universal de Barcelona, pagades per un vilafranquí, per cert.

Et veus actuant amb una marca a la camisa?

Amb un “logo” ben adaptat no et dic que no, però no sempre. Hi ha actuacions que han de ser com Wimbledon en tennis, allà tothom ha d’anar de blanc. A les grans actuacions tradicionals no, en un concurs no em faria res. S’ha de plantejar, per a mi hi ha molts matisos, les coses no són blanques o negres.

Què et semblen les colles de fora que vindran per Sant Fèlix aquest any?

Estem en un temps, que ja no pots triar només les quatre de sempre. Si els administradors haguessin escollit els Capgrossos o la Jove de Tarragona, hi podríem trobar arguments. És cert que aquestes colles encara han de demostrar una mica més per poder ser unes fortes candidates però ens hi hem d’anar acostumant. Les colles que venen a Sant Fèlix han d’assegurar als administradors que intentaran com a mínim, un castell de gamma extra. Si no poden no pots venir per Sant Fèlix. Que no ens vinguin amb que no donem valor a una “tripleta”, però aquesta actuació l’hem fet nosaltres aquest passat dissabte a Sants.

Els Minyons van actuar dissabte a Valls, fent el tres de nou amb folre. No t’agradaria fer-lo allà també?

A la Plaça del Blat si que m’agradaria molt. En un altre lloc de Valls no em fa cap emoció diferent a la d’una plaça de l’àrea tradicional. No m’agrada que ens limitin els castells que es fan a les Decennals ni que no deixin actuar a la plaça del Blat a les colles de fora. Penso que és un error. Haurien de convidar una colla potent cada any. Seria acollonant poder fer castells al lloc on els van inventar!

No s’hi cabria

Tampoc hi caben a la Plaça de les Cols a Tarragona i hi actuen les quatre colles per Sant Magí. Ja s’ho arreglen.

Tarragona és una altra gran ciutat amb passió pels castells. 

És un lloc on hi ha molta afició, a l’ADN hi tenen anar a veure castells, això fa que tinguin quatre colles. Més que fruit de la rivalitat que hi hagi quatre colles és fruit que a Tarragona hi ha molta afició i la gent amb el temps s’ha anat animant a fer castells. És un lloc autèntic que també m’agrada molt, t’hi sents bé actuant. També a l’Arboç, Torredembarra, Vilanova i la Geltrú, La Bisbal del Penedès, … Al Vendrell m’agradaria molt poder actuar-hi, són llocs que notes que hi ha afició. A Girona també, és una plaça que ha arrelat.

Canviem de tema. Aquest any us heu marcat l’objectiu del tres de deu amb folre i manilles, toca descarregar-lo.

És el nostre taló d’Aquil·les. La tècnica actual se l’ha plantejat com objectiu de la temporada, tard o d’hora el descarregarem. Penso que l’últim intent fet el 2011 ha de servir per marcar la línea de treball, no n’hi ha prou en treballar un tronc perfecte, el folre, les manilles…  S’ha de treballar el peu, ha de tenir noms i cognoms. La gent del peu fa una feina concreta que l’ha de saber fer. Si sabem els que van al tronc també hem de saber els que van al peu. Treballant-lo, com l’últim, el farem segur.

I el quatre de deu amb folre i manilles?

El mateix. Serà més difícil però si solucionem el tres, el quatre també el farem. Com aquí és on tenim més afició donàvem per suposat que ja ens aguantaria el peu i el peu també l’ha de treballar, no es pot donar res per fet.

Ets el cap visible del JoVerd (el concurs de castells per a centres de Secundària). Perquè n’esteu tant contents?

Estàs obrint la porta a una edat que costa molt que entrin a la colla. Els costa entrar a una entitat amb solera, que pot semblar tancada. El JoVerd et permet donar a conèixer la colla a una franja d’edat i fa que s’atreveixin a entrar a la colla. Moltes vegades l’entrada no és immediata però durant la temporada veus cares del JoVerd que apareixen i es queden. És una entrada de gent jove que permet una regeneració del llocs impressionant.

Quin és l’èxit?

La competició, el joc. Per a mi la competició és un joc, n’hi ha que guanyen i n’hi ha que perden, és bo saber guanyar i també saber perdre. Perdre et fa treballar més per poder guanyar en una altre ocasió i t’ensenya a valorar perquè els altres han guanyat. Aprens jugant, compartint. El JoVerd és un joc, fa que els joves es puguin identificar amb els seus centres educatius, els fa adonar que pertanyen a un grup i que van a competir amb altres grups, es motiven molt. A la colla aquest any hi havia molta implicació de totes les àrees treballant pel bon funcionament. Estem molt satisfets.

Felicitats per aquest quart de segle fent castells de nou, segur que encara et veurem fent-ne durant molts anys més.

Moltes gràcies. A terços de castells de nou pocs més, físicament vull fer altres coses i no em vull “matxacar” més. A quarts? M’hi veig més anys, fins els 60, físicament no trinxa tant. A terços agafat de cames si vols rectificar i corregir coses has de fer-ho de cintura cap a munt, això casca molt, no ens hem d’enganyar. A la pinya sempre.

(Fotografia Josep Torreño)