Jordi López Daltell (Barcelona, 1964) és autor de diverses narratives al voltant del món empresarial. Aquest consultor d’empreses va trobar en els valors dels castells un bon recurs per exemplificar el treball en equip, l’estratègia o el lideratge casteller a empresaris i directius. De fet una de les seves publicacions, ‘Fer pinya’, relata l’evolució que el seu protagonista experimenta gràcies al descobriment de l’activitat castellera.
Ara López Daltell canvia de registre i ho fa amb una novel·la negra: “Emmanillats. Res ha acabat” d’Stonberg Editorial. La història comença amb un assassinat hores abans de l’inici del Concurs de Castells de Tarragona del 2012.
Josep Torreño
Què et va portar a escriure aquesta novel·la i relacionar-la amb castells?
Buscava inspiració per una segona part del ‘Fer pinya’. Vaig viure el Concurs de Castells del 2012 perquè creia que aquell escenari podria donar molt de suc. Però mentre estava allà va sorgir la llavor de la història d'”Emmanillats”.
I t’inspires en una història fosca, amb sang i mala llet
Jo vaig veure que allà hi entrava i sortia tothom de la plaça, que et posaves una samarreta d’un color i et posaves a la pinya, i vaig pensar que potser entrava gent que no tenia unes intencions massa nobles. Jo vaig acompanyar a la Jove de Sitges al Concurs i entre castell i castell anava pensant que això donaria per una història d’intriga, això va ser la llavor. Què passaria si passés alguna cosa durant el Concurs i posés en solfa la integritat, la fama i fins i tot la marca del món casteller i per què no, també de la ciutat de Tarragona?
També t’he de dir que potser en el 2016 no hauria escrit aquesta història per totes les desgràcies que han succeït en llocs públics.
Un assassinat hores abans del Concurs de Castells…
El diumenge del Concurs abans de començar apareix un casteller mort al mig de la Tarraco Arena. Pocs minuts abans de que comencin a arribar les televisions es pren la decisió de tapar-ho i mentre el Concurs està en marxa s’investiga la mort. Aquesta història tindrà uns lligams amb una altra història que corre en paral·lel i que abasta des de començament del s. XX i fins al moment actual en el que passa el Concurs. És l’enfrontament de les històries d’amor, odi i revenja de dues famílies durant tot aquest temps i que tenen ramificacions en els anys que van des de la Guerra Civil fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i els moments dels cops d’estat de Xile, fins als primers anys de la democràcia, amb l’exili d’una de les famílies a Sud-amèrica i a l’Europa Oriental i l’altra gaudint dels beneficis del bàndol dels guanyadors de la Guerra Civil.
I quin pes tenen els castells en aquesta novel·la?
La novel·la corre en paral·lel, pràcticament és un capítol sí i un capítol no al Concurs i les altres històries que donen context a tot el que el lector està veient que passa al Concurs. Els personatges que estan immersos en la història diguem-ne que no tenen tanta comprensió del que està passant i del per què està passant i dels perills que corren com la té el lector en llegir les altres històries en paral·lel. Et diria que el pes dels castells és d’un 50-50. El que passa a la Tarraco Arena té a veure amb el que llegiràs en l’enfrontament de les dues nissagues. És el context que obliga als personatges a actuar com ho fan.
Ets pioner en barrejar els castells amb aquest gènere
Jo he trencat dos motlles en aquest sentit perquè no havia res de management i castells tret d’un article publicat fa molts anys en una revista de desenvolupament. ‘Fer Pinya’ va ser el primer llibre a vincular management i castells. De totes maneres no era tant l’interès de ser el pioner. Vaig veure el context aquell i vaig pensar que tenia marge per explicar gairebé una tragèdia grega amb un únic dia, des de que surt el sol fins a acabar el Concurs, que poden ser 10 hores. En un únic dia, en un únic lloc i una única unitat d’acció, donava per explicar una història amb personatges entrant, sortint, amb rivalitats… I després va sortir l’altra història perquè el lector acabés de copsar el per què del que estava passant a plaça, davant milers de persones, de les autoritats, i sense que ningú ho veiés, ni sense que ningú ho sabés…
Així una plaça castellera no té res a envejar amb altres escenaris per explicar històries com la d'”Emmanillats”.
Probablement si jo fos americà ho hauria fet a la Super Bowl o una cosa d’aquestes. Si els castells en comptes de fer-los a Catalunya els fessin a Wisconsin o Oklahoma, els americans haurien vist més pel·lícules de castells que de futbol americà o de bàsquet que acaben amb un triple a última hora. Els castells són un espectacle visual i emocional increïble.
El fet casteller dona joc per explicar més històries de ficció?
Sí. En el meu cas dubto que una segona part tingui a veure un altre cop amb el Concurs, però el món de les colles al final no acaba de ser més que un reflex de la societat en petit. La mateixa gent que estan amuntegats els uns amb els altres, que no t’importa la professió ni els estudis que tingui… Poden donar per una novel·la que tingui un aire més de culebrot. Històries de rivalitats, de nissagues familiars, de diferents nivells socials.
El que passa en les colles quan no s’està fent castells, sigui real o figurat, penso que donen molt de marge tant en una història que pugui passar a pocs dies abans de diades com Sant Fèlix o Santa Úrsula com per narrar rivalitats, trobaments i destrobaments al llarg del temps.
“Emmanillats. Res ha acabat.” Stonberg Editorial. Pots adquirir el llibre en aquest enllaç.
