S’ha consumat la contrareforma i dubto que a ningú l’hagi sorprès. La Comissió Assessora del Concurs va votar i la norma dels castells carregats, que exigia que del còmput total de 3 que es puntuen a la classificació final del certamen se’n completessin més que no pas se’n deixaven a mitges, passava a millor vida. Era esperable, certament. I no per això no mereixia unes exèquies com les que va tenir. A la seva capella ardent, instal·lada a Twitter i estimulada pel poc respecte al que suposa una informació periodística embargada, n’ha pogut dissertar gent de colors i gustos diferents. La norma, segurament, va rebre l’extremunció amb la classificació de la darrera edició del certamen tarragoní. Era qüestió, doncs, que es concatenessin les reunions de l’òrgan estipulat –que, per cert, per què no es reuneix abans i decideix quan no estiguem a mitja temporada?– i que la decisió, per sufragi, resultés en un canvi. Una esmena. Un tomb. Fa dos anys es votava una cosa i ara se’n vota una altra. Tant senzill com això, des del punt de vista formal, com per fer-ne més escarafalls.
Tornem a la vetlla, allà on es recorda la finada. Aquesta norma adoptada fa dos anys pel mateix ens que amb l’experiència posterior en justifica el traspàs va suposar un sacseig important que a l’hora de la veritat els fets no han correspost. A les hemeroteques i fonoteques s’hi poden trobar, a una cerca i dos clics de distància, autèntics tresors en forma d’asseveracions. Semblava que amb aquella norma el Concurs es tornava pèrfid i el món casteller caminava cap al precipici. A les tertúlies tots som bocamolls. Que la primera gran diada del calendari posterior a l’entrada en vigor de la norma (només per a la classificació per al Concurs) se saldés amb un recital de castellassos carregats a tres bandes va servir en safata la vianda que buscava el ‘detractor tipus’ del que el Concurs havia gosat de fer i proclamar. Allò no s’aguantava per enlloc. I fins i tot es va intentar de corregir, en reunió posterior.
Les actes d’aquesta Assessora, per cert, són un tresor pels que som curiosos en el món aquest dels castells. Fa bo de recordar, amb la norma encara de cos present però sense ànima, com s’arriba a parir una criatura que uns defensen i altres abominen amb igual vigor. A les reunions de fa dos anys (altre cop en període estival, insisteixo: per què no es reuneixen a la primavera?) i arrel de la reflexió del valor que han de tenir els carregats hi ha una primera trobada en la que alguns compareixents de la Comissió obren la porta al debat sobre el valor dels carregats. S’arriba a posar sobre la taula de no puntuar-ne cap i la confrontació d’arguments encén el debat. Fins i tot s’avalua, encarregant-ho a qui remena números, una opció alternativa com és que hi hagi més rebaixa de punts entre un mateix castell si es completa o si es deixa a mitges. L’embrolla no és fàcil de resoldre. I, votant, s’acaba aprovant la norma que ara enterrem. No és un Pla A ni un Pla B de pràcticament ningú. És si més no curiós de recordar.
L’error inicial
La norma s’aprova i, com s’ha dit, la reacció dels contraris és furibunda com passa amb qualsevol fet i la seva rèplica mediàtica. Si no hi ha govern, els qui en volen s’exalten. Si no guanya un equip, els tertulians s’hi emboliquen. És llei de vida. En tot cas es pot apreciar, altre cop tirant d’arxiu, que mediàticament es deixa el Concurs força sol a l’hora de comunicar i defensar la decisió. Això és lògic, perquè el Concurs és del Concurs valguin totes les redundàncies d’aquest món. Però en el dia de fer pública la defensa d’aquesta innovació en la normativa, l’Ajuntament de Tarragona comet un error comunicatiu i la vincula amb la seguretat.
Per què és un error? Doncs en primer lloc perquè barreja pomes i peres. I la decisió, vinculada a la seguretat, comença a caminar coixa. Perquè no va de seguretat sinó de filosofia. I a l’any 2017 –i encara més al 2019– és primordial no fer un ús partidista ni confrontador d’un element tan bàsic i neuràlgic del món casteller com és l’aposta per la seguretat.
Si algun subjecte, sigui el Concurs com fa dos anys o una colla o un mitjà o un grup o un casteller o un aficionat (per posar tots els exemples) decideix que no vol valorar de la mateixa manera que s’ha fet un castell carregat aquest Concurs, aquesta colla, aquest mitjà, aquest grup, aquest casteller o aquest aficionat el que farà serà una elecció voluntària d’acord amb una noció, una filosofia o una manera de viure i entendre els castells. Exactament igual de respectable que la del qui no ho vegi igual i, aquí ve l’important: cap de les dues opcions és més segura o prioritza més la seguretat que l’altra. Aquest em sembla un apunt molt important.
El Concurs es va equivocar vinculant seguretat i nova norma i ara ha de recalcular el relat de forma estudiada perquè ningú li pugui retreure el canvi. Aquell error inicial s’arrossega fins i tot en el comiat de la norma protagonista i fora important que la seguretat no tornés a ser element diferenciador. Podem entendre els castells de forma diferent, però tots hem evolucionat maximitzant la recerca de la seguretat, optimitzant els mètodes d’assaig i mirant de minimitzar uns riscos que existeixen com element que justifica el que fem. Seguiran caient totes les colles. I no una per caure menys o una altra per considerar un carregat com una llenya seran més segures que les altres. Que quedi clar.
Problema del no-Concurs
Tornem a la sala de vetlles i a la decisió del Concurs de fer finir la normativa. Bona part de l’enrenou suscitat després de saber-se el nou veredicte de l’assessora ve motivat pel fet que tot i que el Concurs i la realitat quotidiana de les diades setmana rere setmana tinguin ben poc a veure el que es decideix per l’esdeveniment tarragoní s’extrapola a la resta de món casteller. Com que sempre som consuetudinaris i no reglamentistes, ens agafem a l’únic codi establert i l’apliquem a plaça. Un pecat que cometem tots, segurament. Però que revela el problema no del Concurs sinó del no-Concurs, de tota la resta, per trobar elements d’interpretació o explicació del propi món casteller que no depenguin del que es delibera i aprova pensant en una actuació tan singular com és la dels anys parells. Això, més que amb la norma protagonista, es pot veure amb l’altra innovació, la dels castells de 10 i els sense folre. Més enllà de gustos, és curiosa la poca embranzida i capacitat que tenim tots (colles, castellers, afició, mitjans) per no trobar elements de valoració i anàlisi que no hagin de passar per beure del certamen bianual. Els diumenges al migdia mirem de descarregar castells i no de sumar punts, vaja.
Contrareforma: motius i conseqüències
La contrareforma que suposa desfer el camí fet fa dos anys, esmenar l’opció filosòfica de restar valor als carregats té uns motius i unes conseqüències. D’entrada, tornant dos anys enrere i analitzant la “concursíada” transcorreguda des de llavors (si l’olimpíada és el període entre Jocs, aquest maldestre ‘concursíada’ serveix per definir el mandat del que es decideix per a cada edició) és evident que si hi ha dues opcions respecte els castells carregats, que segurament no són bicèfales sinó amb molts matisos al mig, això vol dir que no hi ha una manera monolítica i categòrica d’entendre, veure i viure els castells sinó moltes. I això, aquest pluralisme, és positiu en tant que s’han de respectar totes les opcions.
Quan ens referim al subjecte ‘món casteller’ sovint fem com la premsa o l’afició concentrada en les grans colles i confonem l’abast real d’aquest món. Que s’hagi reaccionat amb aparent virulència a la notícia tornant a criticar la norma després que en dos anys només els Castellers de Sabadell se n’hagin erigit i projectat com a víctima directa, demostra que l’abast d’aquella decisió que havia de tergiversar l’ancestral món casteller no va ser tant ni tan nociu. I pot donar ales als que, amb el marge d’error subjectiu del que veu cadascú, pugui atrevir-se a relacionar el fet que cada cop hi hagi més intents desmuntats amb un cert canvi de tendència general –som un centenar de colles– en el sentit que la norma semblava assenyalar o reconeixia. O una altra: és cert que el progrés casteller bestial de les últimes quatre dècades, a nivell de colles capdavanteres però també en cada graó de nivell per pisos, s’ha explicat durant molt de temps en base de castells carregats. Però també s’aprecia que les imatges de grans celebracions i esclats d’eufòria de les colles un segon després d’una caiguda després de l’aleta cotitzen a la baixa. Cada cop se’n veuen menys.
Al cap i a la fi l’enterrament de la norma pot ser una oportunitat. Sense la càrrega del Concurs ni el lligam amb una diada tan singular com aquesta, hi ha més camp per córrer en aquest camí.Quan els defensors de la contrareforma retreuen a l’esperit de la norma que aquesta no té res a veure amb el que passa setmana a setmana a les places encerten en el punt flac d’una filosofia castellera que, de fet, no se sap ni tan sols si és o si té massa partidaris.
Aplicar-ho a les places. Aquesta és la peça amb la qual –si es vol i qui vulgui– pot començar a muntar un puzzle que configuri una alternativa real i fonamentada a com s’ha valorat el castell carregat des de la segona dècada del segle XX. Partint d’una visió de la realitat castellera i amb projecció de futur es pot arribar a esmenar la decisió voluntària col·lectiva de considerar un èxit o una fita un castell que cau.
