Setmana de Concurs. Tothom ho sap i és profecia, que diu aquella nadala. Setmana d’assajos, setmana de nervis, setmana de pronòstics, de prèvies i travesses. Enguany recuperem el Concurs quatre anys i una pandèmia després del de 2018 i l’expectació i vibracions ens el retornen sencer. Amb tota la coberteria, pesant.
Hi ha moltes asseveracions sobre el Concurs que tenen el mateix de certes que de tòpiques. Que hi ha molts concursos dins un mateix certamen, que cada colla el viu a la seva manera, que si el que mostra és l’excepció o el que s’hi veu és la norma. Que no s’assembla a cap altra diada. Jo hi afegiria que, quan no s’és dels que l’han d’anar a guanyar, la clau d’entomar-lo com a la diada consisteix en aprofitar tot el que té de bo i mirar de minimitzar les externalitats que puguin ser-ne negatives. Que t’ha d’esperonar però no condicionar.
Ningú tanca la barraca de la temporada a Tarragona quan reparteixen aquelles piràmides metàl·liques, ningú. I la sobreexposició mediàtica que té ‘l’espectacle casteller més gran del món’ distorsiona en certa manera la percepció de la dimensió real del calendari de les colles. Per això el Concurs, sovint, a tots ens pesa massa. Perquè té una projecció inabastable i el que hi passa ressona per al record. Codifica la història de tots els que en prenem part. I per tant aixeca acta de l’estat del món casteller. I a la foto tothom vol sortir guapo.
Pensant en la foto que farà de l’estat del món casteller el Concurs 2022 crida l’atenció -abans de celebrar-se- el pes que, com a cota de nivell, ha adquirit la clàssica de 8 com actuació guia de moltes colles castelleres. Si deixem les tres aspirants al podi i les tres colles de 9 fora d’enfocament i ens hi fixem a partir d’aquí podem observar, amb l’escandall de com està anant la temporada a una mà, quantes colles coincideixen de latitud al voltant del 4 de 8, el 3 de 8 i el 2 de 7. 6 de les 12 colles que actuen diumenge i 4 més de les del dissabte tenen a hores d’ara un nivell de castells assolits molt similar. Al voltant de la clàssica, totes.
Hi ha colles que l’han superada, com Reus o Sant Pere i Sant Pau. Colles que n’han fet els castells sense unir-los en una mateixa actuació, com Mataró. Colles que l’han feta una sola vegada tota enfilada, amb els tres castells. D’altres l’han sumat de forma més repetida, però a cap d’aquestes li sobren els registres. I hi ha colles que els queda algun dels castells per tirar, però se la plantegen obertament de cara a la cita de la plaça de toros. Pot ser curiosa la coincidència però dubto que sigui casual, aquest particular “embús” precisament al pas de la clàssica de 8.
La clàssica de 8 és una de les frontisses del món casteller. Una ròtula que quan es domina i va greixada sembla que no hi sigui però que si falla és especialment punyetera. Com que mediàticament tot se sol enfocar cap a les colles de més èxit, la descripció pot semblar exagerada però fins i tot per les colles més grosses el quan i el com es fa la clàssica cada inici d’any acostuma a ser un indici del recorregut que poden tenir. Com a bona frontissa, si la clàssica funciona quasi que passa desapercebuda. I no se la valora. Però si no reeixeix grinyola. I és molt desagradable quan sents grinyolar una frontissa. Les portes de les pel·lícules de por sempre grinyolen.
Els factors que fan que colles que fa tres concursos coincidien al voltant dels dos castells de 9 i de la Tripleta Màgica segueixin anivellades 8 anys després però al voltant dels castells de vuit han de ser diversos, alguns de comuns i elevables a teoria i d’altres de particulars en cadascun dels casos.
Parant l’orella a com va l’any, però, hi ha tot l’efecte pandèmia; una represa difícil i entrebancada i una problemàtica en el relleu generacional a molts nivells però especialment palpable i crític a canalla. Hem vist poms grossos primer i alineacions paulatinament més tendres després amb tots els colors de camisa. També hem vist problemes similars i fins i tot caigudes semblants. Un altre factor és la manca de gruix propi de camises i les pinyes de 8 també són un salt qualitatiu i d’exigència respecte les dels castells de 7. Si s’hi afegeix que abaixar el nivell casteller òbviament destrempa la massa, l’espiral desmobilitzador xucla amb força. Per sort el Concurs ho pot combatre.
És ressenyable, a més, que quasi totes les colles del “pelotón” de la clàssica de 8 (menys dues) siguin de la zona menys tradicional o zona no tradicional. Per tant, agrupacions amb un context social que pot ser similar. Pot ser un factor, tot i que ja hi ha massa castellers que abonen la suposada diferència diametral com per anar més enllà per aquest camí. Ni som d’hemisferis diferents ni veiem girar l’aigua de les piques del revés.
No serà cap dels eixos interpretatius importants del Concurs. Sempre prevaldrà el qui ha guanyat i els grans castells que s’hi hagin fet. Però potser com a anàlisi de l’estat de salut del món casteller, un cop hi hagi fet el quadre de castells intentats i assolits, valdrà molt la pena veure què han volgut i què hauran fet totes aquestes colles a qui els grinyola la frontissa de la clàssica de 8.
Quan haguem de fer el diagnòstic del món casteller caldrà comptar amb tots els concursos dins del concurs i tots els enfocaments de la foto. I aquest en pot ser un de singular.
