David Tudela | Vicepresident dels Castellers de Vilafranca
[dropcap]Q[/dropcap]uan un llegeix la notícia que ha sortit durant aquests dies sobre la prohibició dels menors de 12 anys a les estructures govindes, inevitablement li ve al cap una sèrie de preguntes i plantejaments arran d’aquesta Llei imposada pel govern de l’Índia; Pot passar això al nostre país? Com serien els castells sense canalla? Podríem mantenir i seguir progressant les estructures castelleres?
La seguretat en entredit
Els que vam tenir la sort de veure la festivitat del Janmashtami amb els Castellers de Vilafranca el 2011, ens vam adonar de les diferències substancials d’allò que ens semblava tan igual fins aleshores. És cert que compartim similituds com el fet d’aixecar estructures humanes, ser part d’una tradició històrica, la rivalitat a la plaça o fins i tot alguns dels valors com la cohesió social entre els seus membres. Però alhora hi ha moltes més diferències.
En el cas dels govindes, amb el pas dels anys han passat de tradició a esport, amb una federació encarregada de l’organització del Dahi Handi i poca cosa més, que dona la sensació que no ha fet res per a millorar la seguretat dels seus participants. En canvi, des de l’any 1989, les colles castelleres tenim la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), encarregada de l’assegurança de les colles, amb un equip mèdic que treballa per a la prevenció de les lesions i el desenvolupament d’elements de seguretat per a la pràctica castellera. No entraré en el debat de si la seguretat és l’única funció que ha de complir la CCCC, però si diré que gràcies a l’assessorament de les colles i la implicació per part de la coordinadora s’està fent una gran tasca en aquest àmbit. El casc en els poms de dalt, els protectors bucals o l’actual estudi del protector cervical són alguns dels elements que evidencien aquest progrés i alhora xoquen amb els rudimentaris sistemes govindes, com són els cascs de rugby o taekwondo o armilles utilitzades per a salvament marítim en els seus enxanetes.
Però encara hi ha pràctiques a la festa del Dahi Handi molt qüestionables i impensables que es puguin dur a terme fent castells. Tots tenim present el silenci que es crea a la plaça a l’hora de fer un pilar de dificultat. La concentració que requereix aquesta estructura demana la màxima concentració possible i així ho entenem tots. En el cas govinda, aixequen els seus “castells” enmig d’un batibull de crits, comentaris del speaker i música a tot volum mentre el cap de colla i els responsables tècnics intenten donar les ordres. A tot això hem d’afegir una altra tradició com és ruixar d’aigua amb una mànega a les colles, amb el risc de patir una relliscada amb les seves conseqüències.
Diferències tècniques
Com ja he dit, el més similar que trobem a les piràmides govindes (mireu el vídeo) són els pilars.
En el pilar, com en qualsevol castell, es demana una pinya compacta i amb pressió per augmentar l’estabilitat i evitar que el castell s’obri en cas de caiguda. En el cas del folre, els components han d’estar junts i aguantar-se per si sols, donant la pressió necessària que demani el castell i oferint a les manilles fermesa per què puguin treballar còmodes. A partir d’aquí el pilar es va enfilant per sobre de les manilles lentament, pis a pis. Cada component puja ben enganxat al cos per no perdre la verticalitat ni variar el centre de gravetat. Tot és qüestió de física.
En la piràmide govinda únicament es lliga el nucli del castell i els primers cordons, provocant una falta pressió i espais buits a la resta de la pinya i la més que probable obertura d’aquesta en cas de caiguda. En els pisos superiors aquests espais es pronuncien i la manera que tenen de mantenir l’equilibri és agafant-se als turmells del company que hi ha just a sobre. Això resta mobilitat i falta de pressió en cas de necessitat d’apuntalar el castell.
Una altra de les diferències importants està en els 3 últims components de l’estructura. Els govindes el fan amb un sistema acordió, aixecant-se un per un quan tot és a dalt i provocant més inestabilitat a tot el conjunt.
Per ells l’objectiu és carregar el castell a diferència de les colles castelleres que la prioritat màxima és descarregar-lo. La majoria de vegades molts govindes acaben a terra colant-se pels espais que han quedat o ensorrats entre una munió de gent.
Dit això, no ens ha d’estranyar que en els últims anys surtin aquestes xifres de ferits i fins i tot morts i que el govern i la Comissió Estatal pels Drets de la Infància de l’Índia hagin prohibit la participació de nens.
Això ens afecta?
L’anàlisi anterior respon algunes de les preguntes, si més no, les causes que provoquen aquestes xifres i la resolució d’aquesta llei. És poc probable que això pugui passar a casa nostra, tot i que a principis del s. XX també es van prohibir la participació de nens menors de 12 anys als nostres castells. Eren però altres temps. No existia coordinadora, ni estudis mèdics ni assegurances, i el % en el nombre de caigudes i lesions segurament serien superiors. Ara existeix molta més coneixença i mitjans en cas d’accident i com evitar-los, sense esmentar el progrés en la tècnica que fa disminuir el risc de caigudes.
La feina ben feta per part de tots deixa sense arguments als detractors que han aprofitat la notícia per atacar, una vegada més, la participació de la canalla als castells. Podem estar tranquils.
Però, ¿I si això passés a casa nostra?… Doncs no sé la resposta. Probablement ens hauríem de fixar en les colles universitàries i veure com elles han evolucionat fins a fer castells de 8 pisos sense menors. El que està clar és que el món casteller patiria una bona batzegada i el nivell de les estructures baixaria moltíssim, però en cap cas desapareixeria una tradició Patrimoni de la Humanitat amb més de 200 anys d’història.
