La solitud del campió

Ja han passat moltes hores des de l’acabament del XXV Concurs de Castells de Tarragona que ens va deparar un cap de setmana memorable, però aquest cop, si em permeteu, no faré una valoració estrictament castellera del mateix. Voldria en canvi aportar-vos el meu sentiment i poder fer entendre el títol d’aquesta opinió.

Abans però per si perdo el nord, permeteu-me felicitar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la seva increïble actuació. Cal valorar encara més la victòria dels Castellers de Vilafranca si considerem que la Vella amb els castells de diumenge hagués guanyat tots els concursos de 1998 (des de que hi ha castells de deu) fins a 2010. No així el del 2012 on els verds encara ostenten la millor actuació mai vista al concurs, per sobre de la d’aquest any. També una felicitació encara més gran a la Jove Xiquets de Tarragona per ser colla de deu i la forma com ho va fer, després de l’intent de tres amb agulla. Un podi de 10 per tres colles de 10.

Us puc ben assegurar que aquest desè triomf dels verds, aquest setè títol seguit que ens omple d’orgull a tots els tenim un sentiment casteller profund per Vilafranca i les seves colles, siguem d’on siguem o visquem on visquem, no l’he gaudit o al menys no l’he pogut celebrar amb tanta alegria com en altres ocasions.

“Em quedo amb la solitud del campió, la solitud dels guerrers que donant-ho tot sempre a totes les places amb orgull i dedicació son criminalitzats. Una colla motor de la millor època castellera admirada per la seva forma de treballar assaig rere assaig. “

A banda del cansament de gairebé dotze hores de micròfon entre els dos dies, un cop acabat tot i a la mateixa plaça durant una bona estona, em venien al cap dues preocupacions. Una la de les dues caigudes sofertes per la part alta dels castells, ja que  m’angoixava les conseqüències sobre els més joves i les notícies que m’anaven arribant. Un rictus de preocupació evident.

I arribo a la segona part del meu malestar, aquesta manera de notar que Vilafranca cansa, que alguns estant cansats de veure’ls sempre al capdamunt. Sentir comentaris com “aquesta colla de merda” “o “aquest putus lagartos”  o les cares de mala llet que no de tristor per “l’ocasió perduda” un altre titular… o que a més, gairebé ningú et faci arribar un elegant somriure de victòria. Hi ha excepcions agradables, ells ja saben qui son sense anomenar-los.

Em quedo amb la solitud del campió, la solitud dels guerrers que donant-ho tot sempre a totes les places amb orgull i dedicació son criminalitzats. Una colla motor de la millor època castellera admirada per la seva forma de treballar assaig rere assaig.

Hi ha molta gent que no entén o no accepta aquesta duradora època al capdavant del món casteller basada en el rigor de la feina i la ideologia d’anar sempre a “guanyar”. Un tip de vegades d’explicar-ho. Com tampoc molts encara no han entès que Vilafranca i la seva colla més gran sempre han tingut la porta oberta a tothom. Que ningú s’equivoqui els verds mai han estat “una multinacional castellera” com més d’un cop m’ha deixat caure un ex casteller d’una colla gran. Massa històries urbanes interessades sobre aquest tema s’ha hagut d’aguantar.

Una mica més. Sé que entre tots hem convertit el concurs en una mena de circ, aquest espectacle ja és una mica això, jo també en sóc part de culpa, i entenc que per part de força gent l’afició vilafranquina pugui ser fins i tot odiada i xiulada. Motiu, ser sempre al peu del canó amb la seva colla, ser sempre la més nombrosa i ser sempre la més entesa. Pecat penedesenc que formes de celebració a part, que si podrien ser a vegades exagerades, tan molesta.

Però no puc entendre ni comprendre els xiulets sistemàtics i reiterats al nom de Vilafranca i els seus castellers durant tot el concurs, ja no des de la grada sinó fins i tot d’elements amb camisa o samarreta d’una colla a peu de plaça.

Però a partir d’aquí. No hi ha res més covard que xiular l’entrada d’una colla castellera a plaça amb la seva canalla al capdavant. No hi ha  res més malaltís en l’odi que xiular a una colla en una caiguda dura i dolorosa d’un castell de deu, on hi ha gent que arrisca el físic portin camisa verda, taronja o morada. No hi ha res més anti fair play que xiular una colla quan per megafonia anuncien que acaba de guanyar el certamen.

Permeteu-me reiterar-ho, això no té res a veure amb el concurs, els castells i els seus valors. Això passa el límit quan a més veus i distingeixes persones que identificades amb el color d’una camisa (o samarreta) determinada, són capaços d’escridassar o animar a una altra colla de manera desfiant dirigint-se als verds o alegrar-se a crits i moviment de braç. Si no pregunteu-li a Roger Peiró, cap de colla dels Xiquets de Tarragona, que ho va viure en primera persona. Diferenciem entre voler que una altra colla guanyi o l’altra perdi. No és el mateix. I el fotut es que hi ha més gent a la segona opció que a la primera per pur art d’avorriment.

Això ultrapassa el concurs de castells, i aquesta aura ja cansina i molesta de què els verds són el dimoni, que des de fa un temps s’està alimentant des de determinats sectors, ja cansa. I qualsevol dia en podem parlar més profundament. Ja he dit força vegades que els Castellers de Vilafranca no estant lliures de culpa, en determinats moments els darrers anys, però m’agradaria que rebessin el mateix tracte que a la resta. La lliçó del Manel Urbano, cap de colla de la Vella dels Xiquets de Valls, al baixar del quatre de nou aplaudint a l’altra banda de plaça on hi havia els de Vilafranca m’omple d’orgull. Aquests sí que hi entenen de castells i per això sempre seran del meu respecte, el que sempre he tingut a les colles vallenques i la seva gent. O paraules de serenor del company tarragoní Joan Ramon Ocaña. Com heu pogut comprovar, si no ho dic rebento.

No voldria deixar de felicitar als Xicots de Vilafranca pel seu catorzè lloc global, per plantar una tripleta a Tarragona que ja es mereixien després de tants concursos carregant la maleïda torre de vuit amb folre, i sobretot per regalar-nos el millor moment del dissabte, l’intent d’un cinc de vuit, que malgrat no assolir-se va ser admirat per un plaça que sí va saber agrair l’esforç dels vilafranquins. Aquest sentiment sí que m’agrada.

Vull acabar amb un record emocionat per en Vidal Ferrer que malauradament va perdre la vida camí de veure l’espectacle casteller tarragoní. Una abraçada a familiars, companys d’Arreplegats i Castellers de Solsona.