En Llorenç Llaberia va ser escollit dissabte passat nou cap de colla dels Castellers de Lleida. Té 29 anys i en fa 9 que va entrar a la colla i habitualment ocupa la posició de segon en els castells bàsics de 8 i la torre de 8 amb folre. Després de passar per la tècnica i la junta de l’entitat agafa el relleu de Daniel Rovira, i juntament amb un ampli equip, ja pensa en reptes com el 9de7, el 7de8 i el 3de9f. Ho volen assolir introduïnt diversos canvis, especialment en el mètode de treball dels assajos.
Josep Torreño
Què és el que t’ha animat fer el pas per encapçalar la colla?
Haver estat casteller sense cap responsabilitat, d’haver format part de la tècnica i també de la junta com a Relacions Públiques, m’ha donat l’oportunitat de veure totes les vessants de la colla en diferents legislatures. Això m’ha permès conèixer diferents maneres de treballar i entendre la colla, a la vegada que la meva ment n’anava creant una de pròpia. Va arribar un moment que tenia una idea definida i clara de com m’agradaria que fos i funcionés la colla, i creia que aquesta manera de fer podia ajudar a que la colla seguís evolucionant i millorant. A això es va unir que la meva situació personal era estable i tenia tot el suport de la meva parella, així que vam començar a formar un equip amb altres castellers que tenien inquietuds i maneres de pensar semblants, i entre tots vam crear aquest projecte.
En la presentació vas dir que no existeix el concepte de ‘cap de colla’ i que les responsabilitats seran compartides
Segurament aquesta és una de les idees més diferents o innovadores, i també més difícils d’explicar.
A mesura que posàvem en comú com enteníem la colla i els castells, vam arribar a aquesta conclusió. I ho dic així perquè no és una decisió que tinguéssim pensada d’antuvi, sinó que les converses sobre com organitzar la tècnica en funció de com vèiem els castells, ens hi va portar.
Nosaltres tenim dos conceptes molt clars, que es poden resumir en dues frases: “Tothom és necessari, ningú és imprescindible” i “El castell el fem tots”. Són dues obvietats que per si soles no aporten res de nou, però sí que ho fan si les analitzes a fons i decideixes organitzar la tècnica seguint aquestes màximes.
I quina anàlisi fas d’aquests conceptes?
En primer lloc, “tothom és necessari, ningú és imprescindible”, indica que la colla ha de seguir funcionant (amb més o menys normalitat) si algú falta en moments o dies puntuals, sense que aquesta quedi parada o bloquejada. Nosaltres vam creure que aquesta idea xocava frontalment amb la idea clàssica de “cap de”, entesa com la persona gairebé omnipotent i responsable màxima d’una àrea, que en general acostuma a encarregar-se de les feines més importants i que sense ella falta el referent clar.
D’altra banda, “el castell el fem tots”, indica que tots som necessaris i importants, però a més a més, que el castell és una sola unitat formada per individus. Amb això volem dir que és evident que els castells es divideixen en tres parts ( pinya, tronc i canalla), però creiem que té poc sentit treballar-los com a diferents compartiments estancs. Si el castell depèn de que aquestes tres parts funcionin i estiguin al mateix nivell (per exemple, que totes estiguin suficientment preparades per encarar un 3de8), creiem que té poc sentit dedicar-li sempre el mateix temps a cada una d’elles, i que cada una vagi evolucionant en solitari. Per tant, perquè hauríem de crear la funció de “cap de”, que el que fa és separar aquestes tres àrees?
Finalment, en el moment de repartir tasques, vam veure que tots els que formàvem el nucli dur de la tècnica podíem aportar molt en més d’una àrea, per tant, vam trobar que no tenia sentit limitar algú a una àrea en concret.
I això respon a la idea de compartir responsabilitats…
La manera lògica que vam trobar per organitzar-nos, és això que comentaves de la responsabilitat compartida: és cert que per una qüestió pràctica, en el dia a dia dels assajos hi ha d’haver algú que coordini cada un dels equips, però no té perquè ser sempre la mateixa persona. Això variarà en funció de les necessitats o del que vulguem assajar un dia en concret, i del que pot aportar cada un de nosaltres en aquest aspecte.
Com veus, això està molt relacionat amb la manera de planificar els assajos: aquests castellers que tindrem responsabilitat compartida ens reunirem setmanalment per afrontar els assajos depenent de les necessitats per poder assolir els objectius a curt, mig i llarg termini, i perquè les tres parts del castell evolucionin conjuntament.
Es pot dir que renoveu el model intern de la colla? Creus que era necessari?
Jo no diria tant. Castellers de Lleida va néixer l’any 95, ja no som una colla jove. Tot el que som ara és gràcies a la feina feta per totes les juntes i tècniques anteriors, sense les quals la colla de l’Oest que està a 100 km de qualsevol altra colla de 8 no s’hagués pogut plantejar un 3de9f. Nosaltres intentarem recollir els fruits que ha donat tota aquesta feina feta i aportar-hi noves maneres de treballar i entendre la colla per tal de seguir evolucionant i millorant, tant a nivell tècnic com social. És evident que això comportarà canvis amb més o menys incidència, però és que per poder millorar, s’ha de canviar.
Però hi haurà nous mètodes de treball als assajos
Aquesta és una altra de les novetats destacades, diríem.
Nosaltres tenim molt clar que tots els castellers venen a assaig per voluntat pròpia i que ningú ho fa cobrant. Per tant, si fan l’esforç d’assistir-hi després d’un llarg dia de feina o d’estudis, és perquè volen sentir-se útils, volen divertir-se, volen passar una bona estona.
I com ho voleu aconseguir?
Intentarem seguir les següents vessants; Per una banda formació, tecnificació i atenció individualitzada. Seguint la lògica que comentava abans, si creiem que el castell està format pel conjunt d’individus (castellers), el que hem de fer és treure el màxim suc de cada un d’ells. Per fer-ho, creiem fonamental que els castellers entenguin què fan i perquè ho fan, i que això faci que estiguin més interessats en l’activitat, per tant, també en millorar.
D’altra banda, pensem que els assajos clàssics basats només a intercalar proves netes i pinyes fa que l’assaig es torni monòton i previsible. Nosaltres intentarem introduir altres exercicis que no siguin específicament castellers que ens permetin treballar en grups més petits per tal d’incidir més en el casteller i no tant en el grup en general, que tothom se senti útil durant tot l’assaig i fer-lo més divertit i entretingut.
Lleida té potencial per tornar a veure aquella colla que dominava la tripleta de 8 i el pilar de 6?
I tant! Els castells són cíclics i és molt difícil mantenir-se sempre a dalt de tot. Per diverses raons aquests últims anys no hem tingut l’encert d’anys anteriors, però a Lleida hi tenim castellers sobradament preparats i un gran potencial a la ciutat per afrontar els reptes que hem assolit anteriorment, però també per encarar-ne de nous.
En quins reptes nous esteu pensant?
Nosaltres ens hem marcat 3 castells que creiem que serien un indicatiu de que estem fent les coses bé i que la colla està evolucionant. En primer lloc el 9de7. És un castell que no hem intentat mai, que requereix molts efectius capaços de fer castells de 7 i que tècnicament és assequible, doncs no deixa de ser un castell de 7. Aquest faria que molta gent tingués un lloc important en el castell i ens ajudaria a introduir castellers novells.
En segon lloc el 7de8. També és un castell que no hem afrontat mai, que requereix molts efectius capaços de fer un castell de 8, que tècnicament és més assequible que un 4de8 o un 3de8 amb l’agula o un 5de8 i que a més hi participen més castellers que en qualsevol d’aquestes construccions. Aquest castell evidenciaria que la colla segueix evolucionant, que molts castellers tenen la capacitat tècnica i física de fer castells de 8, i que tindríem prou efectius a tots els nivells per afrontar castells de 8 en gairebé totes les places.
Finalment, el 3de9f. És un castellàs que no hem aconseguit fer cap de les dues vegades que l’hem intentat. Assolir un castell de 9 implica quantitat, qualitat, i una implicació personal i social increïble. Aconseguir-ho significaria trencar el nostre sostre i que ens hem convertit en una colla gran.
Això vol dir que només treballarem per assolir aquests objectius? Ni de bon tros. És evident que per arribar a fer-los hi ha un seguit de passos que s’han de fer abans, que nosaltres considerem que per si sols no són objectius principals sinó part del camí a seguir, però que són imprescindibles si volem aconseguir aquestes fites.
El 3de9 amb folre és aquell repte pendent de la vostra millor època…
I és un dels nostres objectius. Com he dit abans, per Castellers de Lleida el 3de9f és un castell molt simbòlic, és l’únic que hem intentat i no hem pogut ni carregar. Som conscients que afrontar un castell així és complicadíssim, que implica una mobilització i un compromís gegants, però creiem que fent les coses ben fetes i amb el suport i il·lusió de tota la colla, és un castell que ens podem plantejar.
Com t’agradaria que fos la colla sota el teu mandat?
M’agradaria que fóssim capaços d’explicar com entenem la colla i els castells, que la Colla ho entengués, ho comprés i ho fes seu per, entre tots, seguir evolucionant i millorant. Que els castellers esperessin el proper assaig amb impaciència i certa curiositat per intentar esbrinar què els espera. Que haguéssim de fer cua per poder-nos canviar als vestuaris. Que els castellers ens fessin replantejar qüestions tècniques per raonaments lògics. Que la planificació anual quedés obsoleta per la Festa Major de Maig. Que tots sentíssim la Colla com una segona família.
Tot això voldria dir que estem fent les coses bé.
