Dos dies després de foradar el cel coronant el primer pilar de 9 amb folre, manilles i puntals de la història, es referma la sensació entre els pilaners dels verds que la mastodòntica construcció es pot descarregar. Una sensació que també van endur-se molts dels testimonis que omplien la plaça el passat 1 de novembre. El dia que, una vegada més, els verds convertien en tangible un objectiu mancat de molta fe, sentiment força generalitzat tenint en compte l’únic precedent de pilar de 9 fins al moment, el de fa 20 anys, s’ensorrava a les primeres de canvi. Dimarts eren molts, inclosa gent de la mateixa colla, que reconeixia conformar-se amb un intent de pilar de 9 “digne”. O dit d’una altra manera, que almenys mostrés alguna possibilitat real d’èxit.
I com acostuma a passar en molts casos, la fita va estar envoltada d’èpica. Primer perquè només començar, va esfumar-se l’objectiu de tornar a descarregar el 3de10. L’intent desmuntat amb setens col·locats i després deixant-lo només en carregat posava en perill el pilar i tota l’expectació generada al seu voltant. Després, perquè a l’hora de la veritat el pilar s’enfonsava en la primera temptativa del dia mentre s’intentava desmuntar.
El trànsit de tanta gent no va funcionar com s’havia planificat “els del folre, manilles i puntals va confondre rapidesa amb precipitació”, diu Joan Torrents, cap de pinyes dels verds, que reconeix que alguns castellers “no van pujar quan tocava ni eren conscients del que passava al seu voltant”, fet que els va fer perdre “la visió global que havia de tenir el pilar”. Aquests errors detectats van ser comentats en una reunió a l’interior de l’ajuntament per intentar corregir-los i posar-los en pràctica, després d’una torre de 9 que els havia de tranquil·litzar, però que a la descarregada va acabar penjant d’un fil.
En aquell moment, la pinya de la colla ja s’havia encarat amb dos intents de 3de10, va suportar una esfondrada de pilar de 9, i va patir mentre completaven l’exigent torre de 9. Tot plegat deixava tocada i desgastada a la gent del peu, fins al punt que la possibilitat d’un segon atac de pilar de 9 va sembrar alguns dubtes. Una arenga del cap de colla, el Sisco Benet, va convèncer als castellers per insistir i donar-se una segona oportunitat.
El segon acoblament de pilar de 9 va evidenciar millores. “La gent va continuar pujant ràpid, però en el moment just que li tocava, això va sincronitzar-ho tot i va fer que tot funcionés com un rellotge”, apunta Joan Torrents. A la pinya també es respirava un altra sensació. El baix del pilar, Josep Cañaveras, explica que “manteníem les posicions i les pressions del darrere i dels costats eren les correctes, les crosses també es notaven molt còmodes. Un cop van sonar gralles, va passar tot molt ràpid”.
Les sensacions eren similars per Carles Mata, que ocupava el pis de quarts, i que assegura que en col·locar-se damunt del terç “allò ja era una altra història”. “A la que va pujar el quint estàvem forts i no ens movíem res, notàvem un nucli molt dur”. El quint, l’Oriol Bové, també copsava la solidesa suficient per encarar un intent amb garanties “havíem comentat amb la gent del folre, manilles i puntals que amb què ens deixessin fer un ‘mal’ pilar de 8, el típic que fas després d’una diada dura o fora de casa, ja tindríem recursos per gestionar-ho”. Bové tenia la missió de defensar el pilar només amb l’ajut de les mans de 5 dels 11 puntals. En els assajos previs ja va notar com aquest escàs reforç provocava que el pilar girés més de l’habitual, i aquest es convertiria en el hàndicap principal a superar. “El problema és que abans de la motxilla d’entrada de l’enxaneta ja vam patir la primera girada. Si aquesta girada arriba a la motxilla de sortida ja et canvia molt la cosa. Però just amb el pilar tot dalt en fa una segona, i la tercera girada ja no l’aguantem”.
De l’execució del tronc del pilar també va destacar algun altre aspecte, com l’inici de la pujada de l’enxaneta. “Mirant el vídeo potser sí que s’envia l’enxaneta a pujar més tard del normal”, diu el sisè, Dani de Lamo, però reconeix que ja normalment el treballen així “perquè quan s’havia tirat més ràpida vèiem que s’ajuntaven massa les motxilles de l’aixecadora i de l’enxaneta, i que això enviava més ‘hòsties’ al pilar”.
Entre l’equip pilaner hi ha tanta confiança que de Lamo assegura que si un pilar els dura uns 5 o 6 segons més “no ens preocupa gens, perquè és molt millor fer-lo amb més temps i anar més tranquils, que més ràpids i afegir-li més ‘hòsties'”.
Una confiança que també destaca la Marta Bayó, la setena, assegurant que “el pilar estava millor que mai i era l’any per fer-lo de 9. Tot i que semblés molt agosarat, nosaltres ho vèiem molt clar”. Bayó posa èmfasi en la reacció de la plaça “crec que mai havia sentit un crit tan fort ja des del moment que es va col·locar la Carla Galimany” (l’aixecadora). En efecte, quan la plaça observa incrèdula l’estabilitat que presentaven les tres estructures damunt la pinya i la corda que mantenia tot el tronc, l’ascens de l’enxaneta es va acompanyar amb la reacció d’una barreja d’eufòria i deliri per part del públic, motivat pel moment que es podria produir uns segons després. Uns segons que van semblar una eternitat fins que l’enxaneta, la Marta Torrents -amb un coratge posat a prova i sense que aparentment res li semblés afectar- feia l’aleta a allò que semblava quimèric, però que ja es tenia a l’abast. El gest d’una petita nena encenia les ànimes de la gentada que omplia tota la plaça vilafranquina, el bressol dels castells impossibles. “Quan es carrega, el crit t’empeny d’una manera brutal… M’emociono només d’explicar-t’ho!”, recorda la Marta Bayó.
“En el moment de caure, la Marta (l’enxaneta) va estar una estona en xoc per l’emoció, pels nervis, per la por i totes les sensacions que ella tenia. Al final és una nena de 5 anys, és petita i costa gestionar tot això, però també estava super contenta”, diu el seu pare, Joan Torrents, el mateix cap de pinyes i un dels responsables del disseny de l’estructura gegantina.
En el que també coincideixen els pilaners és en el sentiment de ràbia per no haver-lo descarregat: “teníem molt clar que el podríem defensar” -i ho van intentar- “però al final de tant salvar-lo ja no saps on ets. Sí que també és el primer pilar de 9, però el vèiem molt possible de descarregar”, apunta la Marta.
El quint, l’Oriol, que a la vegada és el cap de canalla, afegeix que no se l’havien plantejat per carregar-lo i prou “no podíem enviar la canalla tota sola en el castell més alt de la història. Si algú anava amb aquest convenciment, ja no calia ni plantejar-se’l. Evidentment, després els castells són molt difícils i s’acaben trencant, però la idea era anar-lo a descarregar”.
L’endemà de l’històric moment, a Vilafranca no es parlava d’una altra cosa que no tingués a veure amb el pilar de 9. Els diaris que recollien la gesta van volar de la vila, i a la resta del país la nova fita va estar a bastament amplificada a les televisions, ràdios i mitjans, fins al punt que probablement no queda ningú que no s’hagi assabentat d’una proesa que serà difícil d’oblidar.