Als 50 anys del primer pilar de 6 carregat de l’època moderna pels Nens del Vendrell

El passat 12 de novembre es va commemorar els 50 anys del primer pilar de sis carregat de l’època moderna, una construcció que, tot i estar envoltada de polèmica, va suposar un revulsiu per un món casteller que duia una dècada llarga d’ensopiment i de la qual semblava difícil sortir-ne.

El pilar de sis, junt amb la torre de set i el quatre de vuit, foren els tres grans castells que encara van sobreviure el canvi de segle. Però no van durar gaire temps i als primers anys del segle XX es van perdre tots tres, iniciant-se un període de decadència castellera que va estar a punt de fer desaparèixer la pròpia activitat castellera.

El punt d’inflexió que va trencar aquesta dinàmica negativa va tenir lloc l’any 1926, quan es van crear les colles dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell. Les progressives conquestes de les novelles colles trobaven resposta a Valls amb la recuperació de construccions que feia molts anys no es veien, com ara la torre de set i el quatre de vuit. Però les primeres temptatives del pilar de sis, a la dècada dels anys 30, van demostrar que la construcció tenia alguna cosa que la feia inabastable. La colla Nova vallenca el va portar a plaça l’any 1934 amb el millor intent de tots; tant, que encara avui hi ha que el considera carregat i, per tant, l’equipara amb l’espadat que avui celebra l’aniversari.
Aquesta dinàmica va continuar en acabar-se la guerra civil, el 1939. Els Nens del Vendrell van ser la única colla que feia algun escadusser intent a la dècada dels 40 (veure quadrant) fins que la colla Vella el va tornar a intentar després que els Nens descarreguessin el primer tres de vuit del segle, el 1951, sabedors de la importància de conquerir l’espadat per superar els rivals.

La comparació entre el tres de vuit i el pilar de sis sempre ha estat un maldecap alhora d’incloure’ls en una taula de puntuació per a un concurs de castells. Als anys 30, amb el record encara present dels darrers grans castells, hom considerava que el tres de vuit era més difícil que el pilar. Però amb l’experiència dels anys, quan el tres de vuit s’anava assolint –en comptagotes, això si- però l’espadat no hi havia manera, la truita es va capgirar.

A les bases dels concursos de Can Jorba dels anys 1964, 65 i 66 el pilar valia més que el tres. La recuperació del tres de vuit carregat per part de la Colla Vella, el darrer d’ells el 1966, i el fet que encara ningú l’havia tornat a descarregar, van ser tres elements que van pesar alhora de decidir que el pilar s’havia de provar si hom volia superar els vallencs.
D’aquesta manera, a l’any següent, 1967, Pere Rosell “Benet” va començar a fer proves amb el quart el quint i l’enxaneta a casa seva. Arribats a la Fira, i amb el vist-i-plau del cap de colla Jan Julivert, es va fer un prometedor intent, ja que l’enxaneta tenia el genoll damunt del quint quan va caure. El cronista de la vila, Jaume Pell, ressaltava a la premsa local el handicap que “es va intentar després de tots els castells, en els quals participaven tots els que integraven el pilar”.

La recuperació del tres de vuit carregat per part de la Colla Vella, el darrer d’ells el 1966, i el fet que encara ningú l’havia tornat a descarregar, van ser tres elements que van pesar alhora de decidir que el pilar s’havia de provar si hom volia superar els vallencs.

Per tant, i seguit amb la estratègia exhibida per moltes agrupacions al llarg dels anys, la colla es va buscar una nova oportunitat per tornar a provar l’espadat abans de tancar la temporada. I aquesta ocasió va venir embolcallada dins els actes programats de la anomenada Setmana de la Joventut. El dia escollit fou el diumenge 12 de novembre.Malgrat que, oficialment, la temporada havia acabat, els assajos van continuar, ara amb el segon, el Pere de terç i un grup de castellers que hi donaven suport, al local de la Lira vella, al carrer dels Cafès.  Els assajos van donar uns resultats suficientment prometedors com per voler tornar a intentar-ho a plaça abans d’acabar l’any. D’aquesta manera, l’1 de novembre es va tornar a provar. En una entrevista que Josep Huguet va realitzar al cap de colla, Jan Julivert; a l’Anton Oller –el segon del pilar- i al Pere “Benet” –el terç- s’afirmava que “va faltar molt poc” i que la gent va sortir de la plaça amb l’esperança “de poder veure molt aviat un dels castells més grossos de totes les èpoques”. Pel que es desprèn de l’entrevista, en aquest intent l’enxaneta no va voler pujar, però el pilar de cinc resultant va donar tan bones sensacions que el Jan Julivert advertia que “deixar-ho tal com està ara, mai, ja que crec que si tots els que pugen ho fan amb ganes, abans d’acabar aquest any el veurem.”

L’enxaneta va arribar al cim però no va fer l’aleta. Segons les cròniques el nen s’hi va estar onze segons a dalt, temps més que suficient per certificar el coronament del pilar, però la manca de l’aleta va generar una intensa polèmica vinguda des de les files de la colla Vella vallenca, que en va negar la validesa. A part de la absència de l’aleta, la colla vallenca va esgrimir un parell d’arguments més per no reconèixer’l. En primer lloc el fet que un casteller va pujar damunt la pinya i va situar l’enxaneta a l’esquena del terç; i l’altre, que el baix es va situar just a sota de la vorera i, així, la part davantera de la pinya va poder subjectar millor al segon.
La polèmica va fer córrer rius de tinta i va travessar l’àmbit local, ocupant espais i cartes al director a diferents publicacions generalistes com ara “El Correo Catalán”, “Tele/Expres” o “La Vanguardia Española”, amb rèpliques i contrarèpliques.

Sigui com sigui, l’espadat fou reconegut per la resta de les colles existents els següent dies del mateix mes de novembre: els Castellers de Vilafranca el dia 13, la Colla Vella de Tarragona el dia 25 i els Minyons de l’Arboç el 28.

L’enxaneta va arribar al cim però no va fer l’aleta. Segons les cròniques el nen s’hi va estar onze segons a dalt, temps més que suficient per certificar el coronament del pilar, però la manca de l’aleta va generar una intensa polèmica vinguda des de les files de la colla Vella vallenca, que en va negar la validesa.

Els dubtes sobre la solvència d’aquest espadat van desaparèixer a les properes temptatives, però sobretot a la temporada del 1969, quan es va descarregar per primer cop, completant-lo fins a nou vegades, fins el darrer, descarregat el 1972.Pel que fa a l’alineació d’aquest pilar fou la següent: baix, Josep Miró Palau, de 37 anys; segon, Antoni Ollé Egea, de 38 anys; terç, Pere Rossell Vallès de 39; quart, Francesc Córdoba Crespo, de 15; quint, Agustí Borne Pérez, d’onze; i l’enxaneta fou Victorià Carbonell Arnal, de sis anys.

A part del valor de la pròpia construcció, la importància d’aquest pilar cal situar-la en el context dels castells en general, per que la seva consecució va donar un nou impuls a l’activitat castellera. Emili Miró ho equiparava amb la repercussió que va suposar el mateix naixement dels Nens del Vendrell, el 1926.

Els pilars de mèrit, doncs, sempre han estat un referent dins els Nens. I, per això, en aquesta segona època daurada que està vivint la colla, aquests pilars son presents al repertori dels grans castells assolits pels Nens del Vendrell.

Intents pilar de 6