Blanca Camell Galí (Barcelona 1990) acaba de tornar de Locarno, on dissabte es va estrenar el seu curt ‘Castells’ dins de la secció oficial internacional. A l’espera del palmarès, la mera participació al certamen ha estat “espectacular i bonica” per aquesta realitzadora establerta des de fa uns anys a França. ‘Castells’, el seu cinquè curtmetratge, és la historia d’una noia que torna a Barcelona amb una crisi sentimental i “de model amorós, desbordada pel desig”. El retrobament amb amigues, ex-amants i també la tradició castellera l’ajuden en el procés de redefinició d’ella mateixa. Camell explica a l’ACN que tenia ganes d’integrar el món dels Castells en una ficció, on funcionen com a metàfora dels dilemes interiors de la protagonista.
La nova pel·lícula de Blanca Camell, protagonitzada per Carla Linares (‘Julia Ist’, ‘Les amigues de l’Àgata’, ‘El tiempo que te doy’), s’ha programat a la secció ‘Pardi di domani: Concorso internazionale’ del Festival de Locarno, el palmarès del qual s’anunciarà dissabte vinent. Més enllà del veredicte del jurat, la directora barcelonina considera un èxit que el seu curt hagi estat seleccionat (Camell ha filmat fins avui cinc curtmetratges que han passat per festivals com el de Màlaga o el D’A).
Tot i que està establerta a França des de fa uns anys, no és la primera vegada que Camell roda a Catalunya. De fet, el seu univers cinematogràfic ha girat fins ara al voltant de personatges que tornen a indrets on han viscut. “Sempre tinc el desig de tornar als llocs on he viscut i amb què tinc un lligam fort però ja no hi soc. M’interessa el tema de la memoria i de les reminiscències de les coses que has viscut, als llocs on les has viscut”, explica a l’ACN la realitzadora. D’aquí la insistència en aquest “personatge que es desplaça per intentar reconectar amb els llocs”.
El simbolisme dels Castells
‘Castells’ és el retrat de la Lara (Carla Linares), una jove que torna per uns dies a Barcelona després de separar-se de la seva parella. Desorientada, amb un fort desig sexual i una pulsió interna per començar de nou, l’estada a la ciutat i al poble del seu pare li serveixen per repensar-se. I en aquest trànsit hi apareix, entre altres estímuls, el món dels castells a Llorenç del Penedès (que és també el poble del pare de la directora).
Allà la Lara observa després d’uns anys sense fer-ho l’assaig de la colla d’aficionats de Llorenç. D’alguna manera, en aquestes imatges “cristalitza” l’essència castellera, com a metàfora del que remou per dins la protagonista: “d’una banda, els lligams forts, sòlids, per poder alçar la construcció; de l’altra, l’acceptació del fet de caure per tornar a començar. Aquest és el camí que fa la protagonista per seguir endavant”.
Camell està doblement contenta amb la culminació de ‘Castells’: “Sabia que volia fer una historia d’un personatge que es troba en una crisi sentimental i en un procés de redefinició d’ella mateixa, i alhora volia filmar els castells integrats en una ficció”, confessa.
Un nou horitzó professional
D’altra banda, la directora es mostra moderadament optimista sobre la situació del cinema català. Ella, que ha produït els seus films majoritàriament a l’estranger, sent no obstant això que hi ha “un canvi” actualment, amb una nova xarxa de complicitats i, sobretot, moltes directores referents (Carla Simón, Elena Martín, Neus Ballús, cita entre altres). “Tinc la sensació que s’obre la perspectiva i penses que és posible fer pel·lícules com les volem fer, a Catalunya”.
I parlant de pel·lícules, admet que si encara no s’ha estrenat en el llarmetratge és en part per la dificultat de trobar una productora que hi aposti, però també pel pudor i l’autoexigència davant d’una òpera prima. En realitat, diu que fa dos anys que té escrita la que podría ser la sev primera pel·lícula de llarga durada, però que hi segueix treballant sense pressa.
