A les darreries del 2012, un any després de la tornada a la Moncloa de la dreta criptofranquista, al Govern de Mariano Rajoy se li feia difícil continuar vivint del rèdit donat pels nyaps econòmics que li havia ofert en safata l’executiu del seu predecessor, l’“apoyaré” José Luís Rodríguez Zapatero. Necessitava, doncs, vendre un missatge nou de confiança per sublimar l’arribada d’una suposada recuperació econòmica, tot i que la ressaca de la bombolla immobiliària encara era evident, i els efectes de la crisi econòmica i financera continuaven turmentant les llistes de l’atur. Rajoy no podia recórrer a la metàfora botànica que uns anys abans, el 2009, la ministra Elena Salgado, en ple cataclisme, va tenir la gosadia de manllevar als analistes del sector per anunciar l’aparició a la malmesa economia espanyola de “green shoots”. L’alternativa trobada va ser anunciar la proximitat d’un presumpte “cambio de ciclo” econòmic, basat en els efectes previstos per les reformes impulsades i en indicis febles als indicadors. El suposat “cambio de ciclo” va tenir el ressò buscat a la premsa afecta al règim, és a dir, a tota la gran premsa espanyola, perquè amb aquest optimisme també es pretenia contrarestar, de retruc, l’argumentari econòmic del ja creixent i desfermat moviment independentista català. La cantarella del “cambio de ciclo” es va cronificar als discursos de la Moncloa i va acabar sent adoptat, també, pel món casteller, tan procliu a enriquir-se ara d’argot aliè.
Crec que va ser el 2014, al final d’una diada castellera de les Santes que va acabar amb la caiguda de la Td9 dels Castellers de Vilafranca, que vaig començar a sentir parlar de canvi de cicle al capdavant del món casteller. Com s’ha vist, era massa aviat perquè fos real, perquè els Verds encara van guanyar dues vegades més al Concurs i, fins la temporada passada, llevat d’excepcions, encara es van mostrar dominadors a les places. Però aquell 2014, després de les temporades aclaparadores que havien firmat els Verds els dos anys anteriors, ja hi havia ganes a sectors amplis del món casteller de veure els penedesencs cedint la corona i, si podia ser, a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
Com deia, era massa aviat; però també és cert que els “green shoots” al Portal Nou ja havien començat a aparèixer en forma de 4de9p a la Plaça de la Font, de 2de8n carregat a la Plaça del Blat, i de 4de9n i 3de10 carregats a la Tarraco Arena. I no eren cap bluf, com els anunciats per la ministra Salgado.
La Vella encara no podia amb els Verds en una cara a cara, però la brostada del 2015 amb el 4de9n, que ja va descarregar 3 vegades, com també amb el 4de9p, el pde8 i, fins i tot amb el 2de9, ara tan marginat pels rosats, confirmava que parlar de canvi de cicle, a curt o mitjà termini, tenia sentit.
El 2016, els vallencs van acabar la temporada de manera espectacular, amb un Concurs que amb una estratègia diferent a plaça, i sense el recital dels Verds amb el 4de10, haurien pogut guanyar, i amb un trio de castells a Santa Úrsula -4de10, 3de10 i 4de9n- per presumir, somniar i fer somniar.
La Vella ja no era aquella colla irregular i poc fiable de la “travessia del desert”, sovint una joguina en mans dels Verds. Suposava una amenaça seriosa pels penedesencs, que en algun moment van quedar retratats al “retrovisor”.
L’any passat els rosats van mantenir i, puntualment, elevar encara més el nivell -com amb el cop d’efecte del 4de10 al Mercadal- i el frec a frec entre les dues colles va deixar la temporada en empat tècnic. Amb un empat tècnic no n’hi ha prou tampoc per parlar de canvi de cicle en el lideratge del món casteller. Però, el què hem vist fins ara aquest 2018, ja fa pensar…
És cert que en economia hi ha d’haver un seguit d’indicadors que es repeteixin en un període de temps determinat per poder afirmar que s’ha produït, o s’és a punt d’un canvi de cicle, i prèviament els analistes solen parlar de tendències consolidades. Indubtablement, i més després de la recuperació sorprenent que ha mostrat en el curt termini de temps que va de la Diada del Primer Diumenge de Festes fins al Concurs, la Colla Vella acabarà aquest 2018 com la líder absoluta del panorama casteller. No cal fer-hi més tombs. I, si ens referíssim només a aquest 2018, el canvi de cicle, més que evident, seria palmari.
Però –i crec que en castells també-, per acceptar que hi ha hagut un canvi de cicle total s’haurà d’esperar a veure si el que està passant aquest 2018 es repeteix, com a mínim, el 2019 i, segons com, fins el Concurs del 2020. Cal tenir en compte que els Verds no crec que, per art de màgia, s’oblidin tot d’una de saber fer els castells que han fet fins ara, i que la situació que estan vivint aquesta temporada en algun aspecte, com les lesions als troncs i als poms de dalt, així com la falta de recanvis, és excepcional.
En contra seva hi juga el cansament evident de tants anys de tenir la tropa mobilitzada a cada plaça i a cada assaig, i com a conseqüència d’això, la baixada de camises. I, potser també, que ara, i més després del Concurs, està més de moda la Vella que no pas els Verds, i que la fal·lera de bons castellers per acabar vestint la camisa verda hagi minvat.
L’interrogant, doncs, és si la derrota a la TAP els esperonarà o els ensorrarà. Ja ho veurem… Aparentment, la Vella ho té més fàcil, perquè en el seu cas “només” haurà de saber gestionar l’èxit i mantenir la implementació del model de treball que finalment, i després de molts anys perduts, el Manel Urbano i el Joan Ibarra van poder imposar, i que l’Albert Martínez i l’Albert Pedret han sabut continuar.
Encara no hi ha hagut, doncs, canvi de cicle, entès com a substitució d’una hegemonia per una altra. El canvi de cicle real i constatable que es va començar a imposar fa un parell d’anys, i que ara s’ha consolidat, és que els Castellers de Vilafranca ja no estan tots sols “allí dalt”. Ara comparteixen l’hegemonia amb la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
