Aquesta setmana hem vist com el cap de colla de Gràcia ha dimitit del seu càrrec, fa 15 dies ho va fer el dels Nens del Vendrell (altres colles han tingut conflictes similars) i no crec que això sigui casual. Sí que ho és que siguin aquestes colles i precisament aquest any, però si ampliem el focus i mirem amb perspectiva l’evolució del món casteller, llavors ja no ho trobo tant estrany.
Els últims anys el nivell casteller ha crescut molt. Amb ell també ha crescut les estructures que ha hagut de crear cada colla per mantenir aquest nivell. Estructures a nivell tècnic, però també administratiu, social, econòmic, etc. Amb ell també ha crescut l’interès dels mitjans de comunicació i la seva repercussió mediàtica. A moltes televisions o ràdios locals del país es poden veure i escoltar els programes de castells on cada setmana repassen els resultats aconseguits per cada colla, les declaracions del cap de colla, els seus èxits, els no tant èxits i els fracassos. Es podria dir que tothom sap, ja sigui amb més interès o no, qui és el cap de colla o caps de colles del seu poble o ciutat.
Aquest augment de l’interès general va de la mà també la pressió per assolir resultats. Cada setmana veiem comparatives als mitjans de si un castell ha sigut el més matiner, si s’ha aconseguit tres o una setmana abans que l’any anterior, si els percentatges d’encerts o de caigudes és major o menor… En definitiva, un anàlisi molt ben fet i acurat de l’estat casteller de cada colla.
Ara bé, aquesta pressió mediàtica i també òbviament de la mateixa colla, porta associada una major dificultat a tots els nivells per aconseguir-los. Això implica també una dedicació, no tant en hores, que també, sinó en la capacitat de cada capdavanter per superar les dificultats que es van presentant, els entrebancs que de vegades sorgeixen incomprensiblement de la pròpia colla, a més dels problemes laborals i personals particulars de cadascun d’aquests caps de colla, també extrapolable als presidents, encara que aquests sense la pressió dels resultats.
Fàcilment, quan aquests capdavanters arriben a la feina i es troben amb els companys, o coincideixen amb els veïns, o els amics no castellers, aquests ja saben, han vist, sentit o llegit, si les coses no han anat gairebé aquell cap de setmana i com aquest s’ha hagut de justificar: que si les baixes d’última hora, que si no hem arrossegat prou gent, que si ens falta una mica encara, que si l’assaig…
Creiem que això no afecta la moral, als ànims i a les ganes amb què els cap de colla afronten la seva vida diària?
De vegades ens oblidem que els castellers, els caps de colla, fan mans i mànigues per combinar aquests tres eixos (laboral, personal, casteller) i normalment els dos primers són els que en surten més perjudicats quan un té la responsabilitat de comandar una colla. Per això entenc perfectament que enguany hàgim vist més d’un conflicte d’aquesta mena, perquè la pressió i l’exigència és cada cop més gran. Molt gran. Massa gran?
Durant un mandat les satisfaccions del cap de colla si les coses surten bé, és superior, però els gripaus que s’ha hagut d’empassar segur que són més que no pas els èxits. És cert que aquesta ingesta de gripaus ja va entesa i en el “sou” de qualsevol persona que està al capdavant d’un col·lectiu. I tampoc tinguem cap dubte que quan les coses van pel pedregar, el cap de colla és el que pitjor ho passa (perdent la salut!) sense cap mena de dubte. Ara bé, en els castells potser la cosa se’ns està anant una mica de les mans i se’ls demana als caps de colla una “professionalitat”, tant tècnica com de compromís, a la qual potser no tothom hi està disposat a arribar o potser no tothom hi sap arribar.
És evident que quan hi ha una situació així, es produeix perquè el cap de colla no ha sabut/pogut transmetre la seva idea a la colla. Ara bé, seguint amb aquesta exigència i pressió, potser cal que baixem tots una mica el pistó i reflexionem que el cap de colla, és un casteller més com qualsevol de nosaltres que generosament ha acceptat invertir un temps (bestial), uns esforços (inimaginables) i un compromís personal (total) per intentar que la colla faci els millors castells possibles.
Jordi Andreu és casteller i analista
No crec que quan hi hagi situacions així, sigui per una mala gestió del cap de colla, per desgràcia hi ha molta gent que només pensa en ella mateixa, i no en el col·lectiu, i com més rellevant sigui la posició d’aquesta gent a la colla, pitjor.
Per mi, algú que es presenti de cap de colla, té el meu suport. La valoració ja la farem a final de temporada.
Ben dit