Les crisis i els castells

Existeix un article que explica molt bé l’afectació de les crisis sanitàries sobre els castells,
el que escriu Pere Ferrando a la Revista Castells del 7 d’abril d’enguany, centrat sobretot en les epidèmies que van afectar el país durant la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la primera època daurada dels castells. Si s’estudia el seu efecte sobre el fet casteller, es veu una reducció del nombre de diades durant els episodis de crisi sanitària respecte moments de normalitat relatius, malgrat no van fer cessar l’activitat castellera per complet com ocorre ara. D’altra banda, també s’analitza l’efecte de la grip de 1918, que tot i la gran afectació que va generar a tota la societat, el cert és que d’activitat castellera pràcticament no n’hi havia i no hi ha gaire res a afegir, almenys des d’una perspectiva castellera.

Jo voldria aprofitar per parlar sobre què afecta realment (històricament) l’activitat castellera, a més de tota l’activitat de cultura popular, i això són les crisis econòmiques. Tothom tenim molt apamat el concepte que les colles castelleres són un reflex de
la societat que les envolta, i alhora sabem com els perfils humans d’una colla es transformen en quelcom més o menys líquid en daltabaixos socioeconòmics. El cas que podem tenir més present és el de la crisi del 2008, que va resultar en una entrada massiva
de camises i creació multitudinària de noves colles durant el període 2010-2014, època en què moltes colles han viscut els seus millors moments i que al còmput general s’ha tocat el sostre del que ara en gaudim. No ha sigut l’únic moment.

La primera època daurada dels castells coincideix en el temps amb un dels episodis més convulsos del segle XIX: el final de les guerres carlines, una revolució democràtica i una república efímera, a més d’una restauració borbònica i infinitat de cops d’estat.
És l’inici de la industrialització, que és el que també acaba matant els castells, d’alguna manera, en provocar l’èxode dels treballadors del camp cap a la ciutat, el que, juntament amb la fil·loxera, buida les zones rurals bressol dels castells. La renaixença castellera del segle XX també ens enganxa amb una república i una guerra civil que ho va aturar tot, però comença a demostrar un dels punts de l’essència castellera: ésser un pol d’atracció de xarxes de suport mutu i pal de paller de la socialització de viles i barris.

Això es repeteix en el temps al llarg de totes les crescudes castelleres: poc després de la gran crisi del 73 es recuperen els castells de 9, després de la crisi d’inicis dels 90 veiem la recuperació de la gamma extra i el boom casteller del nord i amb la darrera gran crisi els castells eclosionen com a marca cultural del país, s’arriba a les 100 colles actives i el fet casteller viu els seus màxims impensables. Sabem que l’activitat castellera en sí, els castells més grans que s’han vist mai, són el millor atractiu que es pot vendre. El que consolida les colles, però, crec que és una altra cosa: la capacitat de teixir una resposta sòlida per donar solucions a les problemàtiques del seu entorn.

És una habilitat inherent del fet casteller i de les persones que conformen les colles. No sé com es posa en pràctica ni com posar-ho per escrit, però quan ocorre és genial. Per això és important que l’activitat castellera no es limiti als castells, ni es pensi només en com tornar a enfilar-nos ni en com seran les places a partir d’ara. Cal que les colles es dediquin a la seva gent, a donar aixopluc a la seva família castellera que ho passa i ho passarà alament, i també a la seva ciutat i barri, que són qui en nodrirà les camises més endavant. Ja ho estem veient en iniciatives de colles que arriben allà on no arriba ni l’estat, ni la Generalitat ni els ajuntaments. Penso en moltes d’elles i en la feinada de la gent que deixa la faixa al calaix i es planta la mascareta per ajudar els seus. Sembla que de castells no en veurem en molt de temps, fins l’any que ve o més. Però les colles castelleres seguiran allà, amb la seva gent.