Ha saltat el debat que hem viscut a la xarxa (el meu poal de fang preferit de la vida) sobre com pot ser que hi hagi colles que han arrencat de nou amb una forma formidable, sota la “sospita” que no han seguit del tot les recomanacions i indicacions d’òrgans en teoria competents. Dic en teoria perquè a la pràctica hem viscut una normativitat arbitrària dictada per un ens del qual no n’han trascendit ni actes de reunions ni paràmetres de decisió que han afectat fins a l’essència de la normalitat de moltes coses.
No se’ns pot escapar que les colles han pres el seu risc comunitari a alçades molt diferents. És injust, però, que la certesa d’allò que és bo o no ens empapi davant del desconeixement i l’audàcia. Hi ha hagut castellers que han sigut conscients dels riscos que assumien i els han contraposat als beneficis que en treuen, dins les seves societats, i n’hem obtingut diferents resultats: colles que no poden assajar perquè no tenen canalla i colles que basteixien castells de 8 (amb opcions de més?). Aquesta generalització tan barroera que acabo de fer és lletja, sí, però és la lectura ràpida que s’ha fet en calent després de 3 setmanes de castells a les places.
Cal que ens mirem bé què hem fet les colles durant aquest any i mig per guarir-nos dels mals averanys, i com hem arribat, cadascú, a aquest octubre on ja ens podem encamisar de nou. Com és que hi ha colles que poden comptar amb un parell de centenars de camises als primers assaigs i diades i com és que n’hi ha d’altres que no compten amb prou gent vacunada per lligar una pinya de pilar. I no culpo les colles d’aquestes possibles mancances, al contrari: en desconec els motius, que deuen ser molts. Cal analitzar el papers dels ajuntaments, la Generalitat i els factòtums que gestionen els nostres locals i espais de socialització, que al capdavall és el que cus internament les colles.
Igualment em sobta, tot i que no em sorprèn, la falera i desigualtat amb la què hem reprès la temporada. La lògica capitalista de consum transforma els castells en un producte en sí mateix, i la convivència delicada dels interessos particulars de les colles es veu amenaçada per la inoperància col·letiva alhora de trobar un punt d’unió en això que fem. És evident que cada colla ha de fotre el que li roti, de la mateixa manera que és evident que una mica de compàs no ens faria mal. Ja podem parlar dels valors dels castells i tot de mentides similars, ja, si després no som capaços de treballar per una represa de forma conjunta…
