L’altre dia em van convidar a explicar millor la frase “benvinguts on els castells encara són castells”, inclosa en una piulada que vaig fer amb motiu de la diada de Santa Anna celebrada a la Plaça Vella del Vendrell el 26 de juliol. A la piulada també apareixia la foto de la torre de set que va ser el castell més gran que vam portar a plaça aquella jornada.
La veritat és que la frase la dic com a resposta, a plaça, en mig de l’eufòria —sí, eufòria— que va ocasionar la descarregada de la torre de set. Perquè quan vaig apropar-me a un grup d’aficionats —i amics— d’altres colles o que estan involucrats amb els castells d’una manera o una altra a compartir amb ells la meva felicitat pel que acabava de viure, després que em felicitessin, va arribar el comentari de cada any: “la diada ha tornat a començar molt tard”. O: “aquesta diada l’hauríeu de fer a la tarda”.
Jo vaig respondre alguna cosa així com “aquí les diades no comencen a una hora concreta, i es fan al migdia. Comencen quan acaben els diables. Benvinguts on els castells encara són castells”.
Perquè les úniques persones que es queixaven de l’hora eren les persones que havien vingut a veure castells, i s’entén. Però durant aquell dia, per a nosaltres els castells són un ball més, igual d’important que tots els altres, i van al final de tot. La majoria dels aficionats venien de veure els balls que s’havien dut a terme des de mig matí, per tot el poble, i que finalitzaven a plaça.
No s’entendria, des del seu punt de vista —i cal recordar que els castells els fem per a ells— que separéssim la diada castellera del seguici o que ens enfadéssim molt per no començar a una hora concreta. Perdríem —amb raó— als nostres aficionats i, per tant, ens perdríem a nosaltres mateixos i la nostra raó de ser.
Als Nens del Vendrell no concebríem la nostra actuació de Festa Major si no fos en aquest marc. Ningú va abandonar la plaça —va continuar plena— fins que es va descarregar l’últim pilar de quatre. La gent va vibrar amb els castells que vam fer, que, aquest cop, van ser de set, i que desitgem que en el futur tornin a ser més grans, però que no és, ni de bon tros, la cosa més important d’aquell dia.
Ens van transmetre la seva felicitat per compartir amb nosaltres aquesta litúrgia, de veure’ns continuar, noranta-sis anys després, alçant castells a la seva plaça, durant el seu dia. I és aquesta vibració, els crits després de la torre de set que tothom allà sabia que ens havia caigut dues setmanes abans, el que dona sentit al que fem.
Si féssim la diada a la tarda o el cap de setmana més proper al 26, no passarien les mateixes coses que passen cada 26 des de fa ja una pila d’anys. Celebraríem un espectacle, seria important comentar si en aquell pis hi han hagut aquells problemes, si el castell ha pujat massa lent o si aquesta actuació implica una escalada o no al rànquing. Però, de tornada, hauríem perdut aquella cosa immaterial, que no té nom i que jo no sé verbalitzar, que passa dins del pit. Aquesta cosa sense nom s’assembla molt més al plaer que una persona religiosa sent al veure una imatge durant la setmana santa que no pas al plaer que sent quan el seu equip de futbol marca un gol. Tots convindrem que són plaers diferents.
El dia que, al Vendrell, canviem aquesta cosa per qualsevol altre, ja ho haurem perdut tot.
Benvinguts on els castells encara són castells. #elvendrell #castellers @nensdelvendrell pic.twitter.com/pu3xtHPbb9
— Kevin Prados Garcia (@KevinPrados) July 26, 2022
