Perquè no només és passat. Tenim una herència psicosocial que continúa vivint en nosaltres, conscient i inconscientment, que dóna lloc a la repetició de maneres de ser i de comportar-se, i a patrons relacionals que es reprodueixen d’una generació a una altra. La transmissió és portadora de secrets, de penes i de dificultats no resoltes.
-Clara Valverde, de Desenterrar les paraules
Ja fa alguns anys que al món casteller es parla de la dona i els castells. Han estat moltes les xerrades, exposicions i notícies que s’han dedicat a la temàtica on la conclusió generalment és que «les dones han fet que es poguessin fer castells més alts» i que, tot i que encara queda camí per a recórrer per a la igualtat real en el fet casteller, «estem en el bon camí».
De vegades tinc la sensació que aquest discurs «autocomplaent», sovint condicionat per la idea de donar una «bona imatge» del món casteller, ens està frenant aquest camí i ens està desviant de poder parlar de la dona i els castells des de l’essència.
Aquesta temporada, buida de castells, crec que s’ha d’aprofitar per a poder reflexionar amb profunditat sobre qüestions com aquesta. Sense la pressió de l’activitat castellera en si, i amb la perspectiva apropiada per a poder entomar-ho des de la suficient autocrítica. Tot plegat, ens ajudaria a aconseguir un rumb més clar i decidit.
Si parlem de la dona en el món dels castells, no hauríem de parlar del moment en què les dones comencen a posar-se la camisa, als anys vuitanta. Els castells, de sempre, s’han fet gràcies al fet que hi ha hagut dones sostenint la vida dels castellers. Mullers, mares, germanes, filles, àvies. Com en la vida mateixa, les dones, també en el castells, s’han encarregat de rentar i planxar la roba de castells, posar els plats a taula i realitzar totes les tasques de cures de casa, perquè l’home quedés alliberat per anar a fer castells. Per tant, des del primer castell fins a l’últim, la dona hi ha sigut. Darrere. Sostenint. Invisibilitzada. Sense ser reconeguda.
I que, si un dia, alguna d’aquestes dones van aconseguir fer castells, va ser per tossuderia pròpia, d’una banda, i per pur interès tècnic, de l’altra. Si les dones no haguéssim tingut un físic menys pesat i més àgil i, per tant, necessari per a fer més alts els castells, què hauria passat? Siguem realistes, les dones no fem castells perquè cap casteller es despertés un dia amb consciència feminista, senzillament ens van necessitar. Tota la resta, ens ho hem hagut de guanyar nosaltres mateixes.
Habitualment, quan parlem de les dones i els castells, sempre parlem d’aquelles dones que han ocupat alguna posició destacada en un castell, o han exercit algun càrrec rellevant. Parlem de les (poques) dones que hi són, però mai parlem de les (moltes) dones que no hi són. Des del meu punt de vista, des d’on hem de fer aquest camí que ens ha de dur cap a la igualtat real dins del món casteller, és precisament des de les dones que no hi són.
Les dones que no hi són, perquè mai han tingut l’oportunitat de fer castells, perquè en una tradició que té 230 anys d’història, només en fa uns 40 que les dones porten camisa. De les que no hi són perquè han marxat de la colla, perquè no han pogut conciliar, perquè el seu cos no era acceptat, perquè no s’han sentit a gust. De les que mai s’han acostat a fer castells, senzillament perquè no creuen que els castells sigui un espai atractiu, segur, còmode, per a elles. I de les que no hi són per mil motius més.
Que al món casteller no hi ha igualtat d’oportunitats entre els homes i qualsevol altre gènere, no és la meva opinió, és un fet objectiu. Les dades així ho constaten. Tanmateix, encara hi ha moltes veus que neguen aquesta qüestió. Aquest negacionisme és el que, sovint, impedeix avançar. Negar, és perpetuar. No es tracta de fer veure que ja hem avançat prou i que el problema el tenim resolt, sinó de parar, escoltar, confiar i agafar responsabilitat envers la situació.
Un primer pas, podria ser començar a reconèixer a totes aquelles dones que històricament han sostingut als castellers, però que mai han tingut l’opció de fer castells. Dones que probablement han hagut de passar per molts moments de frustració, dolor i patiment. Dones que signifiquen un dany històric i trauma col·lectiu que recau, avui, sobre nosaltres, les castelleres. Una transmissió generacional que tenim el deure de reparar. Un conflicte heretat al qual li hem de donar respostes i solucions.
Seria molt necessari que ara, que és temps d’aturar-se, els castellers poguessin dedicar una estona a pensar sobre aquesta qüestió, que poguessin reconèixer i acceptar l’impacte que les dones hem patit dins d’aquest món casteller, i que s’obrissin a escoltar les necessitats que tenim avui les dones. Les que portem camisa, però, sobretot, les que (ja) no en porten.
Que els nostres companys castellers poguessin escoltar serenament aquestes veus de dones, sense intentar rebatre-les, sense justificar-se, sense provar de contradir-les, sense sentir-se atacats, només obrir-se a escoltar-les, amb actitud d’aprenentatge i curiositat. Posar consciència en els seus privilegis, i posar-los a l’abast per a la transformació del món casteller en aquesta qüestió.
La igualtat al món casteller no arribarà comptant quantes caps de colla dones hi ha cada temporada, sinó que arribarà el dia que qualsevol persona que no sigui un home, pugui portar camisa en les mateixes condicions que un home. Pugui sentir que la colla és un espai segur per a ella. Pugui ser present amb la seva condició de dona, i no havent d’imitar els rols masculins que històricament s’hi han donat. No hagi d’adaptar-se a uns horaris pensats, preferentment, en la vida dels homes. Pugui expressar les seves emocions i opinions sense que se la jutgi. Pugui ser escoltada amb el mateix interès que s’escolta a un home. Pugui ser mare. Pugui ser àvia. Pugui ser ella mateixa.
I no és cap guerra, i ningú vol prendre el lloc a ningú, i si algunes d’elles criden i ploren, és perquè portaven massa anys silenciades. I no és cap batalla, és un repte comú, és un camí compartit, és un colze a colze, acompanyant-nos i donant-nos suport. Molts castellers han fet passes endavant, i és important reconèixer-ho, però en aquesta lluita us necessitem a tots.
Darrerament s’han creat moltes comissions feministes o d’igualtat a les colles castelleres, i més que se’n crearan. Elles porten aquest llinatge de tantes i tantes dones que han cosit els botons de la camisa. Són castelleres, hereves d’aquest dany històric, que afronten el repte de trencar amb el trauma que col·lectivament hem patit les dones en els castells. Escolteu-les, respecteu-les, valoreu-les i, sobretot, estimeu-les, perquè gràcies a elles i a tot el que representen, els castells llavors sí que podran ser veritablement alts.
