El 30 d’agost de 2020 va ser un dia molt estrany i desagradable. Per primera vegada desde 1938 no hi va haver castells a la Plaça de la Vila per Sant Fèlix. Però aquell dia, a Vilafranca del Penedès, hi van passar igualment algunes coses, detalls, remarcables. Eren amb prou feines quarts de deu del matí i ja van arribar sis o set castellers de la Colla Vella en bicicleta, tots uniformats amb el mallot de la colla, havent fet tot el recorregut desde Valls com el feien els seus avantpassats en carro. Tant hi feia que no hi hagués castells aquell dia: la gent de Valls, el 30 d’agost, fa cap a Vilafranca. Al llarg de la jornada per la vila hi van rondar força castelleres i castellers més, tant d’ambdues colles dels Xiquets de Valls com gent de Tarragona i, sí, també amics dels Minyons de Terrassa tot i no haver estat convidats a la diada l’any 2019. Tots ells s’estimen i respecten la Plaça Més Castellera, com ens l’estimem els qui aquell dia, a dos quarts d’una puntuals, érem a plaça i ens hi vam estar ben bé una hora, de paisà i allà palplantats, senzillament mirant-nos els uns als altres en silenci i intentant pair com bonament podíem com de dura i distòpica era aquella situació: 30 d’agost sense castells a Vilafranca.
El 30 d’agost de 2021 va ser un dia, potser, fins i tot encara més estrany i desagradable. En l’any que separa totes dues dates vam ser molts els qui en algun moment o altre vam especular, esperançats, amb la possibilitat de poder reprendre per fi l’activitat castellera i tornar a vibrar fent el que més ens agrada i el dia que més ens agrada fer-ho, Sant Fèlix. Però no va ser així i, sota la pluja per a més mofa, tan sols es va poder dur a terme un acte d’homenatge i protesta, tot alhora, per reivindicar que en realitat el retorn dels castells era ja llavors possible -si és que n’hi havia la voluntat. Pocs dubtes hi pot haver de la força que tingué aquella acció de les quatre colles a La Plaça Més Castellera, ja que poques setmanes després s’autoritzava una certa represa de la pràctica dels castells. I aquella tarda, a Cal Figarot, va ser ben bé com si hi hagués hagut diada, amb molta gent de totes les colles compartint l’estrany tercer temps d’un partit que no s’havia pogut jugar.
Aquest és el magnetisme de la diada de Sant Fèlix, l’única de la temporada castellera amb participació de colles foranes -i sense ser festiu fora de Vilafranca- que s’ha mantingut inalterable al calendari. 30 d’agost, caigui com caigui. Conegudes són les històries de castellers de les diverses colles convidades que han fet mans i mànigues per demanar-se festa a la feina quan cau entre setmana -i, fins i tot, alguns l’han deixada quan no els la donaven. També els Castellers de Vilafranca tenim molt clar que, malgrat el 30 d’agost juguem a casa, som una colla convidada talment com les altres. Per molt que ens l’estimem més que ningú, la diada no és nostra perquè, de fet, forma part d’una cosa encara molt més grossa i important, com és la Festa Major de Vilafranca.
Fa cosa d’un mes, l’amic Kevin Prados dels Nens del Vendrell publicava un article, aquí mateix, parlant d’allà “on els castells encara són castells”, i molt del que hi deia penso que pot aplicar-se perfectament a la diada de Sant Fèlix. Més enllà d’eslògans com allò de La Més Típica o La Plaça Més Castellera, és innegable que la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès no seria el que és, a nivell casteller, sense la seva Festa Major. Com, si no, s’entén el fet que fos una de les places -quan no la que més- on els Xiquets de Valls venien a fer-hi les seves màximes construccions? Com, si no, s’entén que fos on més afició trobaven -i, per tant, on més diners cobraven i també on més pinya tenien? Com, si no, s’entén que fos la plaça que va mantenir viva la flama en alguns dels anys més foscos i erms del fet casteller? Com pot ser tot això, si no és per l’absoluta falera que el poble vilafranquí sent per la seva Festa Major, castells inclosos?
Els castells, a la plaça de la Vila, no tindrien sentit sense tota la seqüència que va de la tronada a les dotze del migdia del dia 29 d’agost i fins l’entradeta de Sant Fèlix la nit del 31 a la casa de l’administradora o administrador de torn. Els castells són moltes coses, de les quals s’ha discutit i es discutirà potser eternament, però que entre d’altres inclouen sens dubte ser part d’una festa popular, ser patrimoni i tradició de més de dos segles -i amb arrels encara molt més antigues-, ser una pràctica protoesportiva, ser un joc incert i saludablement competitiu, i ser una experiència estètica profunda, tant per qui els fa com per qui els veu. Qualsevol intent d’escapçar o simplificar aquest mosaic del que és el fet casteller em sembla reduccionista i un perill. I aquesta experiència múltiple és un tot que, en última instància, s’acaba condensant en uns escassos minuts, els que van des del moment en què el primer casteller s’enfila damunt d’un altre fins el moment en què tots tornem a tocar de peus a terra, literalment i figurada.
Deslligar aquesta experiència estètica -quasi mística- que són els castells de la resta de rituals i significats de la Festa Major no tindria cap sentit i seria contraproduent. A Vilafranca, per exemple, fa anys que es parla dels horaris, de l’encaix entre cercavila, processons i diades castelleres, de si fer aquest o aquell canvi per millorar els tempos de tot plegat… i sí que és cert que, cada vegada més i amb poques excepcions, actes de migdia o primera hora de la tarda van perdent assistència de públic i crec que hi ha consens en què sempre es poden millorar coses. Sense anar més lluny, la introducció de la figura del cap de plaça i del cordó de voluntaris per agilitzar l’entrada de les colles a partir de 2016 són avenços que haurien d’estar plenament consolidats per la seva eficàcia. No obstant, la diada ha continuat acabant-se alguns anys a quarts de quinze. I què? D’altra banda tampoc se’n pot avançar més l’inici, perquè aquest depèn de l’entrada a plaça de tots els balls del seguici festiu, que arrenquen un cop s’acaba la missa solemne. De nou: i què? Insisteixo, deslligar els castells de la resta de la Festa Major seria un absolut despropòsit.
Potser, en paral·lel a les millores que cal i que es poden anar introduint, també caldria proposar-nos aprendre a explicar millor a “la gent” -el públic- que no passa res perquè tots els horaris es capgirin tres dies l’any; ser capaços de transmetre i fer entendre per què, de fet, segurament ja està bé que sigui així. Si tot ho acabem fent dependre de l’adaptació a uns horaris “normals” -quan una Festa Major no en té ni n’ha de tenir res, de normal (de fet, molt de compte amb això en tots els àmbits de la festa popular, que enguany a Berga un jutge ja va prohibir tot un seguit de concerts de La Patum arran de la denúncia d’un particular pel “descans dels veïns”)-, o a aquells horaris que millor convinguin als mitjans de comunicació -fet demencial que també ja ha passat aquest 2022 a Les Santes de Mataró-, acabarem empaquetant els castells amb un llacet i un codi de barres, preparats única i exclusivament per vendre’ls com una mercaderia més. Com diu l’antropòleg Manuel Delgado, una Festa Major és també el “simulacre d’una revolució”, és a dir, d’aquell moment on el temps salta pels aires i tot es posa de cap per avall. I és així com, modestament, penso que ha de continuar sent.
Els castells, doncs, són part intrínseca de tot això. Són molt més que tot això, sí, però, alhora, tampoc poden ser altra cosa. També és en part per això que són tan especials i ens agraden tant i d’una forma sovint tan irracional -en som uns quants que hem canviat d’arrel la nostra vida per ells! I la diada de Sant Fèlix, dins la Festa Major de Vilafranca del Penedès, és la sublimació de tot plegat. Per això castelleres i castellers d’arreu hi acudeixen, fins i tot els anys nefastos en què malauradament hem hagut d’estar-nos-en. Per això Vilafranca és l’únic lloc on genuïnament hi ha un gruix de veïns aficionats als castells, que no són de cap de les colles però que hi entenen més que molts dels que duen camisa i faixa -els trobareu seguint la diada a la barra de Cal Ramon. Per això, pels Castellers de Vilafranca, la feina de totes les hores d’assaig d’una temporada sencera pren sentit en els moments precisos en què sonen les gralles aquell dia. Per això hi ha colles que renuncien a actuar en aquesta plaça si no poden oferir cert nivell, talment com renunciaríem els Castellers de Vilafranca a actuar per Sant Fèlix si algun any no fóssim entre les quatre millors colles.
És tot això, tota aquesta idiosincràsia, el que per fi torna aquest 2022. Celebrem-ho! No he volgut entrar en cap moment en com arribem de forma cada una de les colles perquè penso que, enguany, això és el de menys -tot i que totes hi arribem molt millor del que hauríem pensat a principis d’any, i això ja és molt. Tornarà a petar la tronada el dia 29 i els balls tornaran a lluir degudament al carrer, sense limitacions ni descentralització en espais d’aforament controlat. Tornaran a sonar les matinades. Tornarem a trobar-nos castelleres i castellers de verds, Minyons, Colla Vella i Colla Joves el dia 30 de bon matí, a l’entrada a ofici, al pilar davant el monument als castells o enfaixant-nos davant Santa Maria, ja amb els nervis a flor de pell. Tornarem a entrar a plaça, tornaran a sonar les gralles i tornaran a alçar-se castells, torres i pilars a La Més Castellera en el seu dia més gran. Tornarem a competir i ens tornarem a agermanar en aquesta pràctica ancestral. I tornarem a dinar molt tard, i no passarà res. I tornarem a gaudir del ball solemne de l’Àliga abans d’arrencar una processó que potser s’allargarà, i qui sap si el sant tornarà a entrar a la basílica passades les dotze, ja per Sant Ramon -i que tampoc passaria res. Vilafranquines i vilafranquins -nadius o adoptats-, turistes i forans: estimem els castells i la festa en el seu sentit complet, entenem-la, fem-nos-la nostra, respectem-la i millorem-la en tot allò que puguem i, sobretot, gaudim-la. Enfaixeu-vos fort que, ara sí, torna Sant Fèlix!
