Els darrers dies va agafant força el debat, que com quasi sempre a Twitter es converteix en cridòria, de si castells en la desescalada sí o no; com, quan i qui. Com que jo això del Twitter, sobretot pel que fa als castells, m’ho prenc sovint com una part més del joc, i com que en aquest tema sí que m’agradaria dir-hi la meva amb una mica més de pausa i serenitat, doncs he escrit això -i que quedi clar, ja d’entrada, que ho he fet a títol individual i en cap cas en nom de la meva colla, en la qual ara mateix no ostento cap càrrec.
Entenc les angoixes i preocupacions que genera ja únicament el fet de plantejar-se el retorn a alguna mena d’activitat castellera en les circumstàncies actuals. Entre 20.000 i 50.000 morts a l’estat -en funció dels recomptes- i un cataclisme econòmic i social que farà empetitir el desastre de 2008 no són cap nimietat, al contrari -i em sembla que els qui em coneguin bé, més enllà del món dels castells, sabran que això no ho dic a la lleugera. També és evident que una de les característiques més fonamentals de la pràctica castellera, el contacte, ens situa al final de tot de la cua del retorn a la normalitat -a la de debò, no a la nova cosa aquesta que s’han inventat-. Crec que ningú dubta que fins que no hi hagi una vacuna o un tractament efectiu contra la covid-19, o fins que la pandèmia no hagi passat, no podrem fer castells.
I, quan dic “fer castells”, em refereixo a fer-los de debò. És a dir, al 100%, frec a frec -literalment i figurada- amb les altres colles i en places plenes fins dalt de gent. Insisteixo: està clar que això, a curt termini, és impossible. Però, podem assajar-los? O, podem com a mínim intentar dissenyar alguna mena de pràctica -digueu-ne o no assaig- que permeti que la gent de les parts tècnicament més delicades i, fins i tot, efímeres dels castells puguin mantenir un mínim to físic i tècnic per fer més fàcil la tornada, quan sigui que es pugui tornar? Podem ajudar a que la canalla que va acabar la temporada 2019 havent-se tot just estrenat d’enxanetes i que, quan tornin, perquè hauran crescut, vés a saber si ja els quedaran pocs cartutxos per pujar de dosos; o a que la canalla que tot just començava a fer aquest pas i que, d’aquí a uns mesos -anys?- es veuran, de cop i volta i per mides, havent de posar-se a prova -després de tant temps aturats- als pisos de quarts, quints o sisens -en funció de cada colla-; Podem, dic, intentar ajudar a que aquesta canalla pugui viure aquest impàs incert d’una forma menys traumàtica, tant per elles i ells com per les mateixes colles en general?
Plantejada aquesta qüestió, m’ha semblat anar veient dos tipus de preocupació. La primera la trobo més que raonable. De sentit comú, en fi. I no és altra que la de si realment es pot fer alguna cosa, sigui quina sigui, en l’actual context de restriccions sanitàries i mesures de distanciament social per combatre el contagi del virus. I l’única resposta possible, em sembla que també de sentit comú, és que això hauran de decidir-ho les autoritats sanitàries corresponents. Potser m’equivoco, o no filo prou prim -insisteixo: ara mateix no tinc cap responsabilitat en la meva colla, més enllà de la de casteller ras, i no estic per tant al corrent del dia a dia dels debats i decisions que s’hi tenen i es prenen-, però em sembla que aquesta és precisament la línia en la qual s’ha treballat, tant des dels Castellers de Vilafranca com des de la CCCC: assessorar-se, plantejar i explorar possibilitats, descartar les que calgui descartar, aprofundir en les altres i elaborar un protocol per tal que aquest pugui ser validat per aquestes autoritats sanitàries corresponents. O no. Vaja, que si finalment no s’aprova aquest protocol, doncs final del debat. Les faixes hauran de continuar esperant, plegades, dins el calaix. Però si les mateixes autoritats sanitàries que han donat llum verda a tantes i tantes d’altres activitats que s’han posat en marxa al llarg de les darreres setmanes ho fan també amb els castells -seguint estrictament les mesures en qüestió, les que siguin-, doncs em penso que, també, final del debat, oi? O no?
Doncs es veu que no. Perquè hi ha un segon tipus de preocupació davant d’aquesta possibilitat. I és que una de les mesures d’aquesta proposta de protocol és la d’assajar en grups reduïts -30 o 40 persones, em sembla- per tal de poder facilitar la traçabilitat de possibles contagis, i això ha fet posar el crit al cel a força gent. Diuen que això no són castells, que en una colla hi és tothom o no hi és ningú. I, què coi, tenen tota la raó del món.
Ara bé, d’una banda, d’assajos específics i convocatòries selectives se n’han fet i se’n faran. Es fan assajos de la canalla per separat, o de certs castells concrets -pilars, castells nets, etc.-, també per separat, o fins i tot assajos especials de grans estructures amb peu, folre i manilles en els quals no es convoca la canalla -la qual, a més, acostuma a començar les temporades abans que la resta de la colla; en molts assajos de divendres d’estiu, d’aquells que s’allarguen, es deixen les proves grosses de pinya pel final i quan arriba el moment s’envia la canalla a dormir perquè descansin; s’han fet actuacions comercials o de promoció en les quals, sovint a causa de les condicions logístiques de l’esdeveniment en qüestió, només hi ha pogut assistir un determinat nombre de castelleres i castellers -i no, no m’estic referint a res que tingui a veure amb el projecte Green Towers, que us veig a venir: però, sense anar més lluny, quan el febrer del 2017 la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca vam fer un 4d7 conjunt al Palau Sant Jordi, en el concert “Casa Nostra, Casa Vostra” en favor de l’acollida de les persones refugiades, amb aforament limitat, als respectius locals d’assaig es van penjar llistes per apuntar-s’hi i no, no hi va poder anar tothom qui ho va voler (malauradament).
Però és que, d’altra banda, ara ni tan sols es planteja arribar a aquest punt, perquè tinc entès que tothom que ho vulgui podrà participar d’aquests pseudoassaigs, encara que això impliqués, per a cada una d’aquestes hipotètiques persones interessades -canalla a banda-, assajar un sol cop cada una, dues o fins i tot tres setmanes; i encara que això impliqués, per a com mínim alguns membres de la tècnica -així ho he entès- assajar cinc o fins i tot sis dies setmanals. Tothom que ho vulgui podrà participar d’aquests quasi-assaigs, si és que finalment s’aprova el protocol proposat per la CCCC. Tothom. Tothom? Bé, tothom excepte la gent que presenti qualsevol mena de risc sanitari però, no fotem, això ja era així, no? I, si no ho era fins ara, potser que ens ho fem mirar. Si jo mai tingués, què sé jo, alguna patologia cardiovascular la qual, en combinació amb l’activitat castellera, impliqués un risc per la meva vida, i els responsables mèdics de la meva colla se n’assabentessin, espero i desitjo que em forcessin a apartar-me’n -de fet, sé que així ha estat en alguna ocasió, només faltaria-. I, quan això s’hagués resolt i hagués desaparegut el risc, podria tornar-hi amb normalitat -i sí, això també ja ha estat així-.
I vull remarcar que penso tot això que dic que penso perquè s’està parlant només d’assajar. A plaça, el meu equip sempre serà el de “tothom o ningú” -malgrat, repeteixo, de convocatòries selectives per a actuacions (encara que no en diades comme il fault) també se n’han fet, i moltes-. És més, si la meva colla, posem per cas, convoqués una pseudo-diada de Sant Fèlix amb només castells nets -nets de debò, és a dir, sense pinya jo, personalment, m’hi oposaria frontalment. Però no és això el que s’ha proposat, de moment. Ara per ara només s’ha parlat d’assajar -i això només en cas que el protocol sanitari proposat sigui validat per qui sigui que l’hagi de validar. I no m’agradaria pensar que algú s’està intentant ficar en com assaja o s’organitza internament una altra colla. No voldria pensar que fos això el que està passant.
Quan es puguin tornar a fer castells, com dic, de debò, a plaça, i sigui quan sigui, hi haurà de poder tornar tothom que així ho vulgui. Com sempre, vaja. Però, fins llavors, i si hi ha qualsevol possibilitat de semi-assajar -o digueu-ne com us roti-, de poder mantenir la canalla mínimament rodada i activa -i sempre en funció de les decisions de qui tingui autoritat per decidir això-, doncs que cada colla organitzi els seus assajos com així ho consideri. Com sempre, també. I qui decideixi no dur a terme aquesta mena d’assajos hi estarà en tot el seu dret. A mi totes dues opcions em semblaran perfectament bé i igual de respectables i penso que, si es fan les coses ben fetes, no cal demonitzar a cap colla -ni tan sols als verds. Com sempre, també, en fi.
