Dissabte plegava la Junta de la Coordinadora que va posar al davant de l’entitat a una dona com a presidenta i es proposava un canvi en el rumb de l’entitat millorant la participació de les colles. Per a això va posar en marxa un sistema de treball per comissions que, formades per les colles, havien de servir per desagregar la presa de decisions i el treball de construir un millor món casteller.
Una de les comissions que es van crear amb aquest marc mental va ser l’anomenada comissió d’equitat, que naixia per lluitar i eliminar la invisibilització de la dona a les colles i el masclisme flagrant que hi predomina.
Doncs bé, benvolguda comissió, de la que formo part, hem fracassat en el nostre objectiu, i de quin manera.
Dissabte es va aprovar la nova Junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya amb una representació femenina de 1 dona per 11 representants masculins. Però per mi aquest no és el fracàs, aquesta només n’és la mostra més visible. El fracàs real es troba en el discurs que acompanya aquesta flagrant discriminació masclista.
Miraré d’explicar-me i perdoneu-me si per a això, necessito aclarir alguns conceptes.
Conceptes com ara el “biaix inconscient”. Hi ha nombrosos estudis que demostren que les persones apliquem biaixos inconscients a l’hora de triar. Per exemple solem triar, per a qualsevol cosa que ens importi, als nostres iguals. I què vol dir això? Doncs vol dir que si no se’ns obliga a prendre la decisió de manera conscient, triarem a aquells que més s’assemblen a nosaltres. Per això és normal que un grup d’homes blancs heterosexuals triïn com a representants a homes blancs heterosexuals, sobretot si ningú els obliga (sí obliga) a prendre la decisió des d’una perspectiva de preservació de la diversitat.
Hi ha mecanismes per evitar aquests biaixos inconscients? Sí, és clar que n’hi ha, pero cal voler aplicar-los.
El primer és ser-ne conscient i voler evitar-ho. Una possible via és triar a cegues, és a dir, sense permetre que qui tria conegui, per exemple, el gènere de qui aplica. Hi ha un estudi molt interessant que es va fer en l’àmbit musical. Un cop evidenciat que malgrat que les candidatures a formar part de les orquestres eren força paritàries, les orquestres estaven majoritàriament formades per homes, es va fer un estudi fent les audicions a cegues. El més divertit de l’estudi és que va caldre fer les audicions darrere del teló i sense sabates per assolir una tria a cegues paritària, perquè mentre les dones arribaven al seu lloc amb sabates de taló, el biaix inconscient seguia fent la seva feina.
És obvi que en el cas que ens ocupa aquest mecanisme de correcció no era possible, no podem triar els membres de la junta sense saber qui són. Llavors què fem? Diem que no podíem i llestos?
No cal, hi ha altres maneres de corregir-ho. Aquí és on apareixen les anomenades quotes o llistes cremallera, per exemple. Però jo sóc més partidària de simplement ser exigent amb mi mateixa. És a dir, si estem intentant formar una nova candidatura de junta i sistemàticament totes les dones a qui es proposa formar-ne part declinen la invitació, caldria preguntar-se si el problema no està en el model de candidatura, en el format de treball, en el sistema d’elecció. Delegar tota la responsabilitat a les dones que han refusat formar-ne part sense voler entendre el perquè ho han fet no és res més que una altra mostra de la molta feina que ens queda per fer.
Alternativament es pot decidir no donar per tancada la formació de la candidatura fins a tenir una representació prou diversa. Per a això cal decidir per endavant quin serà el nivell de diversitat mínim acceptable, això poden ser quotes o pot ser voler ser representatiu de la realitat de la comunitat a la que representes, en definitiva, és una qüestió de coherència.
I què passa quan el temps apreta i necessites presentar una candidatura quan no has assolit els mínims que t’havies plantejat? Plegues? Doncs no necessàriament. Jo personalment n’hauria tingut prou que això s’hagués explicat i que s’hagués deixat clar que la composició d’aquesta nova junta restava provisional perquè hi treballarien fins a assolir una composició més propera a la paritat.
Però l’altre dia res de tot això va passar. Simplement se’ns va presentar una junta amb una sola dona i se’ns va dir que qui ha coordinat la composició de la candidatura tenia molt bones intencions però no pot fer res si les dones no accepten les seves bones intencions i es posen a la feina colze amb colze.
Doncs mireu, jo no hi estic d’acord. Fa uns mesos la Lu Quintero ens parlava de l’oportunitat d’aprofitar aquest any buit de castells per “a poder reflexionar amb profunditat sobre qüestions com aquesta”. Em lamento de veure com hem deixat passar la pausa a les places sense avançar ni una passa en aquesta reflexió, ans al contrari.
Tenim molta feina per fer i si la comissió d’equitat no comença a treballar en això de manera incansable, no sé pas si ens en sortirem. Formació, formació, formació i molta reflexió.
Ens veiem a les places, aviat (espero)!!!
